A Israel no es parla de les persones que viuen a Gaza

A Israel no es parla de les persones que viuen a Gaza
dimarts, 03 febrer 2009
Per Alberto Pradilla i Aritz Intxusta. Publicat a La Fàbrica el diumenge 1 de febrer de 2009



Entrevista del diari GARA a Michel Warschawski, referent del moviment antisionista. Traduït per LA FABRICA.
Nascut a Estrasburg però instal·lat a Israel, és un referent del moviment antisionista que treballa dins del mateix Estat hebreu. Durant la seva llarga trajectòria ha denunciat la concepció d'Israel com a Estat exclusiu per a jueus i alerta de la deriva ultradretana de la societat israeliana.

"Després del que ha succeït a Gaza, hem aconseguit que qualsevol persona des del Marroc fins a l'Iraq ens consideri bàrbars", afirma Michel Warschawski a l'entrevista a Alberto Pradilla i Aritz Intxusta, col·laboradors de GARA a Palestina. Amb una àmplia trajectòria en organitzacions d'esquerra, analitza les repercussions de l'ofensiva i la resposta la societat israeliana.







Com valora la massacre que l'Exèrcit israelià ha provocat?

El comportament polític i militar va ser terrible. No és la primera vegada que l'Exèrcit israelià ataca civils, que provoca massacres. Però paraules com les de Tzipi Livni, quan va afirmar que havia demostrat que "som capaços de tornar-nos bojos", trenquen l'evolució anterior. Això és molt perillós. L'Estat ha demostrat que no té límits, que no li preocupa matar centenars i centenars de persones.




La data escollida no és casualitat. Les eleccions se celebraran el 10 de febrer.

És obvi que Israel va utilitzar els últims dies de George W. Bush i del seu govern conservador abans de l'arribada d'Obama, qui podria fer altre tipus de política a la zona. També cal tenir en compte que tenim eleccions, encara que no és una qüestió determinant. Sí que ha existit una competició entre els diferents líders israelians per veure qui era el més dur, el més cruel. És un debat estúpid, ja que en aquesta carrera no guanyarà ningú excepte l'extrema dreta. Quan s'engega una carrera a veure qui arriba a majors cotes de brutalitat, sempre guanyaran els polítics més brutals




Però les enquestes han mostrat un suport unànime de la societat israeliana a la guerra. Aquests grups no han seguit les línies que els marcava la pròpia ciutadania?

Sí. Aquesta és una pregunta real per a la qual no tinc resposta. En cap dels conflictes en els quals ha entrat Israel des de 1992, excepte aquest, hi ha hagut un consens nacional. Ni en la guerra de Líban, ni en la segona Intifada. En aquests conflictes, potser no de forma immediata, però progressivament es va crear una forta oposició. Tot i que al principi tots els partits i organitzacions hi donaven suport, ràpidament es va produir una divisió. Per contra, ara hi ha unanimitat a l'hora de donar suport a aquesta agressió. Tenim consens nacional a practicar una violència unilateral sobre una població. Recentment, va aparèixer un article a "Haaretz" que es preguntava per què s'està parlant d'una guerra si no tenim enemic, si no tenim a altre exèrcit al davant. És una broma macabra. Això no és el Líban, no queien míssils, ni com en els 90, quan teníem suïcides a Jerusalem. Ara no hi ha res d'això, excepte aquests Qassam ridículs, que ningú pot prendre'ls de debò, excepte els que viuen a Sderot. Però malgrat tot, tenim consens nacional.




Malgrat el gir cap a la dreta a Israel, com es pot mantenir el suport a una agressió després de veure les imatges de destrucció que arriben de Gaza?

Per a Israel, des de fa temps, Gaza no és un lloc on viuen un milió i mig de nens o estudiants. Gaza és una entitat hostil. D'aquesta manera, no s'ataca individus o ciutats, s'ataca un ens. Els israelians no parlem de les persones que viuen en Gaza. Això és molt important per entendre la consciència col·lectiva. Quan Isaac Rabin va dir que somiava que Gaza s'enfonsés al mar, estava expressant exactament això. Gaza és una abstracció. D'aquesta manera no penses. Evites una sèrie de reaccions humanes davant la massacre, perquè per a tu Gaza és un monstre.




Tornant al període electoral, les enquestes diuen que la massacre ha ajudat a pujar als laboristes, que havien perdut bona part del seu suport després de la guerra del Líban contra Hizbullah.

Potser, però qui de debò sortirà beneficiat és Lieberman (ultradretà), el major defensor de la violència, del no compromís i de l'unilateralisme. El que és més a la dreta és el que guanyarà més terreny. Si Livni o Barak intenten fer veure que són com Lieberman, la gent preferirà votar els ultradretans i no les còpies.




Quines conseqüències creu que tindrà per a la regió un atac d'aquestes dimensions?

Significa un punt d'inflexió. L'ús de la brutalitat intencionada, de la crueltat, que xoca amb la llei internacional o la consciència humana. No podem subestimar el que ha suposat Gaza. No és Sabra i Xatila. Ara és una massacre planificada políticament, preparada. Això és important no a nivell de Livni o Barak, sinó de l'opinió pública. Tota la societat israeliana ho ha acceptat. I això té molt significat. Fins i tot durant la Intifada, la societat deia: "Bé, no està bé, però no teníem altra opció". Però ara tenim una societat, amb totes les seves expressions polítiques excepte una petita minoria, que ha donat suport la massacre. Això suposa un nou desafiament. Descobrir com hem arribat fins a aquest punt no és complicat. El que és difícil és saber com canviar-ho. La política de la massacre acaba amb les possibilitats d'existir per Israel, entès com a Estat o com a societat. Espero equivocar-me, però la meva sensació és que hem tancat la porta que el món àrab ens accepti. En els últims 20 o 30 anys, malgrat el conflicte amb els palestins, ha estat disposat a acceptar-nos tapant-se el nas, dient: "D'acord, us heu establert aquí, no ens agradeu, però mirem cap endavant i no cap enrere. Tingueu el vostre Estat, doneu als palestins Gaza i Cisjordània i quedeu-vos la resta". Era una oferta molt generosa. Però després del que ha succeït a Gaza hem aconseguit que qualsevol persona des del Marroc fins a l'Iraq ens consideri bàrbars. Hem retornat el discurs dels països àrabs al de fa 30 anys, quan deien: "Torneu al vostre país d'origen, a Europa, on vulgueu". No som bons veïns, no podem ser-ho. Som animals i a un animal intentes treure'l fora. Per això, tinc por que pugui créixer la bel·ligerància, que sigui un "ets tu o nosaltres".




Encara que han existit mobilitzacions contra l'agressió dins mateix d'Israel, fa la sensació que no han tingut la força d'ocasions anteriors.

Al moviment per la pau a Israel ha existit sempre una divisió entre el sector central, més moderat, connectat amb les posicions del Meretz (esquerra), que sempre dóna suport als atacs al principi i després els rebutja, i la part més radical, més mobilitzada, amb una posició més clara contra l'ocupació i el mur. Des de 1992, la part més radical comença a moure's abans i empeny el sector més moderat. El que succeeix des del 2000 és que l'esquerra més radical està activa, organitzada, unida, visible als mitjans, però no té influència. No existeix un moviment com el que era Peace Now. Som importants en termes de protesta, però no d'impacte en les decisions per a un procés de pau. Des de finals dels 80 fins al 2000, hi va haver un procés de creixement i legitimació de les posicions crítiques. Però des d'aleshores, estem en una situació de declivi. La majoria de l'opinió pública ha tornat al consens nacional i dóna suport el discurs oficial. La desaparició de Peace Now, que era un moviment de masses, n'és un exemple. L'última protesta tot just va convocar uns pocs centenars de persones. Aquest moviment ha estat completament eradicat per la seva pròpia política de donar suport inicialment i després criticar.




Com es viu aquesta situació des de la posició més d'esquerres, tenint en compte les característiques que conformen l'actual societat israeliana?

Existeix un sentiment d'aïllament, encara que no de repressió. No podem dir que estiguem reprimits, excepte en casos comptats. Es fan moltes accions, manifestacions... encara que el més característic de la nostra posició en la societat és l'aïllament.




Per a les properes eleccions, haurà algun grup que representi aquestes posicions?

Els partits àrabs, que seran la veu que s'oposaran a l'ocupació, la colonització i el mur.




Però la resta de partits, units en el Comitè Electoral, ha intentat deixar-los fora.

No és nou. Succeeix en totes les eleccions. Els partits intenten deslegitimar la presència dels partits àrabs, i la Cort Suprema ho evita. Aquest tribunal intenta mantenir la il·lusió de la democràcia. L'Estat diu: "Som un Estat Jueu i aquests partits són diferents", i la Cort respon que també som una democràcia. Israel viu en una permanent contradicció. D'aquesta manera, la Cort intenta fer un equilibri entre el caràcter jueu de l'Estat i l'aparença de democràcia.




Vostè sempre s'ha manifestat molt crític amb el concepte d'un Estat per a jueus, què suposa aquesta caracterització?

Existeixen moltes definicions però, en general, s'entén com a comú denominador per a religiosos, laics, esquerrans, que aquest Estat és propietat d'una única comunitat, la jueva. Després ve la discussió sobre si altres comunitats han de ser acceptades. Tenim els mateixos drets civils, però no el mateix dret de propietat, ja que l'Estat pertany únicament a un grup: els jueus. L'altra comunitat, l'àrab, podrà tenir més o menys drets, però aquest és l'Estat dels jueus d'Israel i per als sionistes. El meu rol com a israelià és desafiar la idea d'un Estat ètnic: és inacceptable.




És optimista? Creu que aquesta concepció de l'Estat pot canviar entre la població?

No en un futur proper. La gran majoria d'israelianes creuen profundament que la propietat sobre aquesta terra i sobre aquest Estat només pertany als jueus. És com dir, "nosaltres som els propietaris i vosaltres els convidats" (sobre els àrabs israelians). Us podem donar uns drets però, en el fons, sou els nostres convidats. El que hem de preguntar-nos és si Israel és part de l'entorn o un element estrany que imposa la seva política.