El diari haaretz parla de Catalunya

http://www.haaretz.com/hasen/spages/1114930.html



Torches in Barcelona

BARCELONA - The evening procession was led slowly by the police patrol car, followed by demonstrators bearing torches and a band of drummers. Chanting slogans, they bore flags and placards reading "Catalonia is not Spain." Only a few passersby showed interest in the demonstration, which crawled down a main street while bars and restaurants throbbed with people in adjoining alleys.

The following day, Barcelona's balconies were adorned with the yellow and red striped flags of September 11, Catalonia's national day - in Catalan, Diada Nacional de Catalunya, or simply Diada. In the afternoon protesters held rallies calling for independence, and in the evening thousands thronged the city's parks for rock concerts.

The scene looks strange to the Israeli tourist, who struggles to understand just what it is these Catalan independence-seekers are fighting for. What do they lack in developed, prosperous Spain? Or in a unified Europe, which has turned its back on nationalism, its citizens conducting business in euros and crossing borders without being stopped by customs? Why is autonomy, which they achieved after Francisco Franco's death and Spain's democratization, not enough? Why do they hate the Spaniards so?
Advertisement
This national day commemorates the Catalan "Nakba" - Barcelona's fall to Spain 295 years ago. An eternal flame burns in the city's memorial for martyrs from that day, a tradition which both commands respect but also teaches a lesson - that it is exceedingly difficult and perhaps impossible to suppress national feelings.

The feelings persist even after generations of occupation, assimilation and repression, and after the original population has been diluted by waves of immigrants from Spain and Morocco.

But unlike the Basques in northern Spain, whose underground has waged a bloody bombing campaign for independence, Catalans fight for their freedom by democratic means.

Comparisons between national struggles are tricky, as each has its own particular circumstances, but there are also some clear lines of similarity. In the era of Franco's dictatorship, Catalans were forbidden from learning their ancestral language, which was erased from road signs and public squares, much as our own transportation minister, Yisrael Katz, has suggested changing road signs to show the names of Arab locales in Arabic as transliterations of their Hebrew names.

In today's autonomous Barcelona, Catalan is taught in schools, and stores and government institutions are required to present their signs in the regional language, with Spanish (here referred to as Castilian) appearing only underneath. It's difficult to maintain linguistic independence against a global language like Spanish, but the Catalans make every effort to do just that, to emphasize their separateness from Spain.

One could only imagine what would happen should the proponents of autonomy for Israeli Arabs take to the streets of Haifa or Jaffa bearing torches, or even holding large concerts in Arabic. Thousands of police officers would be deployed with batons and rubber bullets, the right would pronounce that the state is lost, calls would be aired in the Knesset for revoking the demonstrators' citizenship, and the Kahanists would hold a counter-protest.

In Spain it is not so. The majority rejects the minority's demand to separate itself from the state beyond symbolic autonomy, but accepts such talk as part of legitimate political discourse, not as an existential threat or dangerous subterfuge intended to amputate a beautiful, developed region of the country from the whole.

That's why a procession of torches can be held in Barcelona, while normal life carries on all around.

Sometimes distant conflicts can become intertwined. While the protesters marched in Barcelona, the eyes of Israeli singer Achinoam Nini peered out from local newspapers. Headlines reported of a political struggle - the Catalan government had invited the singer to appear in a Diada concert (under the name Noa, as she is known outside Israel), but a leftist party demanded she be boycotted "because she didn't come out against the Gaza operation."

The ruling party in Catalonia and the region's most important newspaper, La Vanguardia, rallied in the singer's favor, and with them the Israeli Embassy and the Spanish foreign ministry.

"Welcome, Noa," read the paper's editorial, which described critics of the visit as "the new Inquisition," and praised Nini for her pacifist beliefs.

The singer performed as planned, and was rewarded with more front-page pictures, this time embracing Catalan President Jose Montilla. The incident can teach us that Israel's national respect can be salvaged by a singer identified with the left much more than the vitriolic speeches of Foreign Minister Avigdor Lieberman against Swedes and Norwegians.

There is considerable antipathy in Spain toward Israel, and there is anti-Semitic sentiment in the media, but when working in diplomacy or the media there, one can also find both friends and supporters. That too should be the lesson from a weekend in Barcelona.

Gràcies Sayeret.

Desafortunades les comparacions dels àrabs israelians amb els catalans --comparar l'entelèquia de la "Nakba" amb l'onze desetembre és una manipulació. I el comentari que els indepedentistes volem "amputar" Catalunya d'Espanya demostra que el senyor Aluf Benn no coneix la història de Catalunya (ni la d'Espanya).

Estic d'acord, Joel Català. Són ben desafortunades aquestes comparacions. Tant, que fins i tot semblen fetes per membres de la caverna mediàtica espanyola, potser l'autor hi té la seva font d'inspiració. D'aquesta manera s'equipara l'Israel que pateix amb la Espanya que pateix el terrorisme; i els "palestins" amb els catalans. Ben trist.
Però tampoc no m'estranya massa: els ultranacionalistes espanyols fa temps que fan campanya en aquest sentit i era d'esperar que algú a Israel se'ls acabés creient i veiés en ells els seus aliats. Si és així un dia es trobaran que tot plegat és un miratge, ja que l'antisemitisme els ve de segles i és part inherent d'Espanya.
Caldrà redoblar els esforços per canviar aquesta perspectiva.

També parla de que Espanya està disposada a parlar de la independència de Catalunya sense problemes quan és obvi que no és així i s'ha demostrat els darrers dies amb tot això d'Arenys.

Per desgràcia hi ha molts israelians que tenen una visió romàntica d'Espanya --en diuen "Sefarad", quan en realitat el terme "Sefarad" es correspon a al-Àndalus i no a l'estat borbó.

‘Torxes a Barcelona’

Aquest és el títol l’article que ha publicat l’Haaretz aquests darrers dies. El desconeixement de la realitat catalana per part del rotatiu israelià és immensament gran. La comparació dels catalans amb els àrabs que viuen a Israel és certament una bestiesa; i el fet de qüestionar-se perque Catalunya voldria separar-se d’un país “prosper, desenvolupat i democràtic com Espanya” és un insult a la raó i no voler entendre el que és el nacionalisme, quan el sionisme és la nostra expressió nacional. Les nacions volen ser i necessiten espai per ser; i nosaltres ho sabem prou.

Haaretz és un d’aquest diaris progressistes que els hi va el rotllo “multiculti” com “El País” o “El Periódico” a Espanya. Des d’una pretesa esquerra creuen superats els sentiments nacionals, ignorant que aquests neixen de la mateixa voluntat de ser i que no naixen per tocar la pera. Que poc han après i que poc s’estimen el seu/nostre poble.

Segurament els catalans se sentirien feliços a Espanya amb una autonomia que els posés en paritat d’igualtat amb els altres pobles d’Espanya. Si els català fos cooficial a tota Espanya, tal com ho és l’àrab a tot Israel. Potser se sentirien més bé si poguessin preservar la seva llengua amb llibertat. Avui el català, tot i que no té risc de perdre’s, no és la llengua vehicular a Catalunya. Solament és la llengua cooficial a Catalunya mentre que tots els espanyols tenen el deure de conèixer l’espanyol, els ciutadans que viuen el Catalunya no tenen el deure de conèixer la català. Nosaltres més que ningú hauriem de saber que les llengues no són importants pel nombre de persones que el parlen si no precisament perquè també són un patrimoni identitari. I aquest és el tret pel qual els catalans es defineixen. Potser se sentirien més còmodes si els seus diners fossin administrats per ells i no fossin recaptats per una administració que els retorna el que vol en funció d’uns territoris que simplement viuen d’una “solidaritat” mal entesa i malaltissa. Qui viu eternament de subvencions no es desenvolupa, i això Haatretz ho hauria de saber donat que els àrabs dels territoris del que s’anomena Cisjordània i Gaza viuen així des del començament i són incapaços de desenvolupar res. La diferència està en que els catalans són encara l’economia més productiva d’Espanya, i molts territoris viuen dels seus impostor, potser per això no els deixen ser.

L’article d’Haaretz s’ha d’entendre també com un article escrit en clau de ser llegit des d’Israel i en clau d’aprendre sobre Israel comparant-la amb altres països, però Catalunya no és Palestina. Catalunya té una identitat mil•lenària i una economia moderna civilitzada i amb una societat civil exemplarment democràtica. Comparar l’11 de setembre amb la Nackba és simplement un disbarat. L’11 de setembre suposa la pèrdua definitiva de les llibertats nacionals dels catalans en l’estructuració moderna d’Europa. Els catalans no tenen cap estructura nacional que els defensi. No tenen representació a l’ONU…Si hi ha una comparació posible solament es pot comparar amb la darrera revolta del nostre poble contra els romans i Massada. És veritat que els catalans no van ser dispersats, ni venuts com esclaus com nosaltres… però el càstig també fou dur i cruel amb la repressió territorial, esquarterament de territori, dels seus costums, llengua i cultura; i solament la tenacitat d’una societat civil i les seves ganes de treballar els ha fet sobreviure. El cap decapitat d’un dels seus generals va restar més d’una dècada en una gàbia a les portes de Barcelona per escarni i atemoriment dels seus habitants.

Potser bona part de l’independentisme i les esquerres catalanes han anat adoptant el tic de l’antisionisme i també l’estupidesa dels seus origens més o menys judeofobs. És un antisionisme que ens nega el que ells voldrien, deslegitimant Israel i negant-nos el dret a existir. Sí, és una forma d’antisemitisme que demonitza Israel, que a més fa el joc al terrorisme islamista; però això no els nega com a poble. No tots els catalans són així, ni tots els que se senten cridats per la reivindicació nacional pensen així. Haaretz s’ha fet un flac favor amb aquest article, potser hauria de conèixer més de Catalunya i deixar de parlar com “un turista”.
Al diari Haaretz els ha respost el col•lectiu Emma, una organització que lluita pel bon nom dels catalans i per a ser coneguts de manera directa i no des del prejudici. I això també ens sona a nosaltres, veritat?

http://www.cat-israel.org/

Precisament quan vaig llegir l'article i després de fer el meu comentari aquí, vaig pensar en la gent del col.lectiu Emma per donar resposta a l'article de Haaretz, com ho estan fent amb d'altres articles (Financial Times,...).
També li he estat donant voltes a proposar que entre tots els que voltem pel fòrum consensuéssim una resposta per tal de fer-la arribar a Haaretz.
Me n'alegro de veure que s'han avançat. Bona iniciativa.

Quan diuen "Sepharad" es refereixen a la península ibèrica, no a espanya