Judaisme, Israel i Catalunya II (Toni Gisbert)

Judaisme, Israel i Catalunya II
Toni Gisbert

per 1707-1948
9 abr 2005


Sionisme i antisionisme

«Entendre el fet jueu, i els motius de la creacio d'lsrael, no implica compartir una determinada politica»

L'antisemitisme mostra corn de profund i arrelat era el racisme antijueu i provoca una reflexio traumatica: si I'emancipacio fruit de la Revolucio Francesa no havia estat mes que un parentesi, un miratge, volia dir que els jueus no podien esperar res de bo tampoc dels nous estats i que, per tant, en necessitaven un de propi. La Shoah, I'Holocaust nazi, va acabar de reblar el clau.
Pero el sionisme va trobar una forta oposicio entre bona part del judaisme, per al qual la restauracio del mon no es podia limitar a un ambit territorial concret, sino que havia de tenir lloc a tot el planeta. Per a molts, el projecte de construir un estat era una traicio. A mes, la Diaspora era formada no nomes pels que descendien de I'exili, sino sobretot per noves comunitats incorporades posteriorment, les quals s'identificaven amb I'estat en el qual residien.
Palestina -segons el nom filisteu que originariament nomes tenia un sentit geografic- havia tingut poblament jueu ininterromput des de feia 3.000 anys, tot i que les successives ocupacions I'havien minoritzat. En aquest territori hi vivia al segle XIX una majoria arab i un conglomerat de comunitats musulmanes, cristianes i jueves. Pero la terra promesa no era per a I'us exclusiu dels jueus. Per aixo la proposta sionista era la creacio de dos estats a la franja palestina: un, la llar dels jueus (tot i que la ciutadania israeliana la comparteixen molts arabs, igual que molts cristians i musulmans), i I'altre, la del poble palesti (els descendents de cananites i filisteus -primer cristianitzats i despres majoritariament convertits a I'islam, tot i que tambe hi queden comunitats cristianes-, i minoritzats pels arabs, arribats el 636, i barrejats amb ells). De la mateixa manera, el Liban va esdevenir I'unic estat majoritariament cristia de la zona. De fet, es tractava de reordenar I'herencia de I'lmperi Otoma, enfonsat despres de la Primera Guerra Mundial, i donar una llar a cada creença. El projecte fou el pla de particio aprovat per I'Assemblea General de les Nacions Unides el 29 de novembre del 1947. L'Agencia Jueva el va acceptar, pero els palestins i els arabs el van rebutjar. Aixi doncs, Ben Gurion, president de I'Agencia, va proclamar I'estat d'lsrael I'any 1948 dins les fronteres reconegudes per I'ONU. La resposta palestina i arab va ser la guerra. Mig segle despres, palestins i arabs estan disposals a recuperar el pla de I'ONU que havien rebutjat.
En els posicionaments respecte a la conjuntura politica recent del Proxim Orient ha pesat, i continua pesant, un antisionisme ancestral que alimenta una perillosa confusio: la de I'actual govern israelia amb qualsevol govern israelia; la del govern amb els israelians; i la d'lsrael amb el judaisme. Tan perillosa corn identificar el conjunt dels nord-americans amb I'actual govern nord-america (una distincio, aquesta, que repeteix insistentment Fidel Castro), el conjunt dels espanyols amb el govern d'Aznar, o els espanyols amb bascos o Catalans. Confusions totes elles que a distancia poden ser comprensibles, pero que en tot cas son imperdonables.
En aquest sentit, horn oblida sovint els pilots israelians que es van negar a bombardejar els palestins tot i ser expulsats de I'exercit; els quatre excaps del Shin Bet (Servei General de Seguretat) israelia que van criticar durament la politica de Sharon en una entrevista publicada en el diari israelia Yediot Ahronot el novembre passat, on defensaven la retirada dels territoris ocupats el 1967. Corn tampoc no es normal que en els darrers 3 anys s'hagi produit a I'estat frances un important augment de les agressions racistes, i que el 70% de les quals hagin estat dirigides contra jueus.
Alguna cosa passa. El govern Bush no es mes pacific que el de Sharon, i ningu no identifica els nord-americans en el seu conjunt amb Bush, ni ningu no criminalitza els cristians tot i que Bush sigui un cristia fonamentalista, ni ningu no questiona el dret dels EUA a I'existencia, -un estat que tambe va neixer, precisament, com a terra d'acollida per a bona part dels perseguits per motius religiosos a Europa. Entendre el fet jueu en la seva complexitat, religiosa i identitaria, i els motius que hi ha darrere de la creacio de I'estat d'lsrael, no implica compartir una determinada politica impulsada per un govern concret. Posar-ho tot en el mateix sac alimenta aquell antisionisme secular i ajuda poc a entendre i resoldre els conflictes.

Judaisme, Israel i Catalunya

Des de la perspectiva nacional catalana, els punt en comu amb les reflexions del judaisme son notables. Per a començar, tambe molts Catalans van esperar que la fi del franquisme representes I'emancipacio corn a poble, que poguerem ser nosaltres mateixos dins d'un estat plurinacional, tot i I'expe-riencia traumatica de segles de discriminacio i opressio. Vint-i-cinc anys despres, cada vegada som mes els que pensem que poca cosa podem esperar d'un estat que, tot i I'evolucio que ha viscut, no ha canviat en allo essencial per a nosaltres corn a poble: I'anticatalanisme no nomes no ha estat extirpat amb la fi del franquisme, sino que ara i ades resorgeix sota noves formes.
I es que, corn els jueus, els Catalans hem estat durant segles «l'enemic interior» d'una Espanya construida sobre la base del racisme mes pregon: en son bons exemples I'expulsio de moros i jueus, I'extermini de la poblacio guanxe de les Canaries i dels indigenes del Carib, i el genocidi massiu dels indis de I'America central i sud. Espanya s'ha fonamentat, per a la seva legitimacio ideologica i cohesio social, en el racisme d'arrel cristiana, des del mite de la Reconquesta fins la Croada franquista.
Davant d'aquesta constatacio, una part important del nostre poble reclama, corn ho reclama una part important del judaisme, una llar nacional propia. I la reclamem en aquell territori on historicament va naixer i es va afirmar el nostre poble. Un territori on no som els unics que hi som: comn els jueus, hem estat minoritzats en algunes parcel-les de la nostra propia terra per segles d'ocupacio. Pero, corn ells, hi hem viscut ininterrompudament des del nostre naixement corn a poble i -en aquest cas, a diferencia d'ells, i a favor nostre- som majoria encara en la major part d'aquest territori. Tanmateix, tampoc no renunciem a les parcel-les on som minoria: perque per a nosaltres la terra te valor per ella mateixa, ens identifica i cohesiona.
Tambe es cert que aquesta terra no es d'us exclusiu nostre: ningu no pot esborrar les consequencies de la historia i, en tot cas, el nostre ha estat sempre un poble d'acollida. Aixi com Israel creix integrant els jueus que hi van a viure-hi, la nostra força es la capacitat d'integracio dels nouvinguts. Volem compartir la terra amb els que han vingut a viure-hi, volem integrar-los en un mateix projecte de pais, i sense renunciar a tornar els noms a les coses i a cada pam de terra.
No volem un pais qualsevol: com els jueus, nosaltres som d'aquest m6n, aspirem a millorar-lo i a fer del nostre un pais millor. I aixo depen de nosaltres: es la cultura del treball, de la voluntat de canvi i transformacio de la realitat mitjançant el compromis i I'esforç individual i col·lectiu.
I tot i que mirem al futur, no oblidem mai la nostra experiencia historica, els segles de persecucio que ens han marcat i als quals, miraculosament, hem sobreviscut. Aixo sovint ens ha fet menysprear la necessitat d'un estat propi, com entre bona part dels jueus. I, alhora, ha creat uns mecanismes de supervivencia que ens particularitzen entre les nacions sense estat d'Europa.

*Toni Gisbert, cap d’Acció Cultural del País Valencià i dirigent del Partit Socialista d’Alliberament Nacional.