Judaisme, Israel i Catalunya I (Toni Gisbert)

Judaisme, Israel i Catalunya
Toni Gisbert

per 1707-1948 09 abr 2005

Aproximar-nos al model nacional d'lsrael sense posicionar-nos en el conflicte que enfronta aquest Estat amb els palestins i el món àrab és difícil. Però el que intenta aquesta sèrie no és parlar de política internacional, sino esbossar alguns apunts sobre diversos models de construcció nacional.

Article de Toni Gisbert publicat a la revista Lluita*

La primera pregunta que hom es fa quan s'apropa al judaisme és com és possible que els jueus hagin pogut mantenir la seva identitat al llarg de 3.000 anys d'història, la major part dels quals sense un Estat propi i essent víctimes de successives invasions que els van minoritzar en la seva pròpia terra, d'una dispersió per tot el globus (la “Diaspora‿), i de dos mil·lenis de genocidi a Europa, el punt algid del qual va ser el nazisme. La resposta es pot intuir en part darrere de la diversitat del judaisme, que tanta perplexitat causa en el dogmàtic mon cristia. Perque sovint horn es pregunta, des de la banda de la tradició cristiana, que és exactament “ser jueu‿, que uneix un d'aquells jueus creients tradicionals i el laic, descregut i sarcàstic Woody Allen, per exemple.

El judaisme

«EI fet jueu va mes enlla de la religió»

Primer fet a tenir en compte: el judaisme es el primer monoteisme reeixit de la història. Hi va haver intents anteriors a Mesopotàmia, Egipte i Roma, però era molt difícil que els grans imperis territorials que integraven cultures ben diverses poguessin imposar una religio unifica-da. Tanmateix, I'estat de Juda, petit comparativament pero cohesionat culturalment, si que podia fer-ho. Ara be: que fa que aquesta possibilitat esdevingui una realitat reeixida? La reforma religiosa impulsada des de I'estat per a imposar un monoteisme corn a instrument de cohesio davant I'amenaça exterior. La centralitzacio, pero, no sera suficient: Juda sera
envaida. Pero la religio del Deu unic passara a ser assumida per la classe dominant corn a element de cohesio enfront I'ocupacio i I'exili, i a poc a poc “la ideologia de la classe dominant es la ideologia dominant‿. Aixo explica el naixement del judaisme corn a religio, pero el fet jueu va mes enlla de la identificacio amb una religio i, sobretot, d'una manera unificada d'entendre aquesta religio. El segon fet que cal tenir en compte es la destruccio del Temple -I'unic lloc on es podien fer ofrenes al Deu- per part dels ocupants, cosa que implicara, en un proces interrelacionat amb la Diaspora, la no existencia d'una Esglesia ni d'una doctrina unificades: en el judaisme no hi ha un Vaticà, ni dogmes de fe, ni aiahtol-les amb poder per proclamar fatwes ni cap mena d'edictes religiosos d'obligat compliment per als creients. Nomes hi ha estudiosos dels Ilibres sagrats que ofereixen interpretacions i que formen escoles i corrents, pero sense cap autoritat formal sobre la comunitat. Amb el temps i la interrelacio de Ies diferents comunitats jueves amb el seu medi cultural i politic de residen-cia, s'han multiplicat Ies diferents formes d'entendre el judaisme I d'aqui la dita: “dos jueus, tres opinions‿.
Tercer fet: Ies successives ocupa-cions patides faran apareixer el messianisme. Els sectors populars anhela-ven I'arribada d'un cap politic i militar que encapçales la revolta contra els ocupants; els benestants, un messies espiritual, que restauraria I'ordre moral. En qualsevol dels casos, cal destacar que en el judaisme el castig i la recompensa tenen lloc en aquest mon, i no en cap altre mon del mes enlla. La persistencia de I'ocupacio, el fracas de Ies diverses revoltes i la Diaspora con-vertiran en majoritaria la lectura del messianisme corn una restauracio moral, la qual ha de tenir lloc en la Terra i depen no d'un enviat de Deu sino dels mateixos jueus, del seu res-pecte per la Ilei -la Tora i el Talmud- i per Ies tradicions que conformen la identitat del seu poble. En el judaisme no es pot estimar Deu i odiar aquest mon; no hi ha cap dualisme entre una materialitat menyspreable i una espiritualitat superior; no es Deu qui solucionara els problemes de la Terra. El messianisme esdeve aixi una voluntat de tikkoen olam, el principi de «restaurar el m6n», millorar-lo, perfeccionar-lo, mitjancant I'accio de I'home just, la qual contribueix a apropar I'era messianica, I'era de la justicia.
El quart fet que cal tenir a compte es la ll·lustracio. Les revolucions burgeses proclamaren els drets dels ciutadans, i I'emancipacio dels jueus significa la seva adhesio als nous estats emergents. «Ser jueu» passa a ser una questio privada, compatible amb «ser frances» o alemany. D'altra banda, I'empenta de la Il·lustracio alimenta un corrent profunda-ment renovador i obri la porta a una interpretacio laica del fet jueu: ja no implicava necessariament una creença religiosa, sino una moral, entesa com a lectura del mon.
Aquest darrer fet tingue unes consequencies importantissimes: mentre que el cristianisme no va assumir el que implica la I·lustracio fins el Concili Vatica II, i I'islamisme encara es molt lluny de viure un proces de renovacio semblant, el judaisme laicitzat dona lloc a una impressionant onada de pensament, organitzacions i persones que, guiades per aquell principi de restauracio del mon, entes de manera secular, impulsaren en bona part els moviments liberals, progressistes i socialistes. Els principals protagonistes d'aquest proces foren els jueus asque-nazites de I'Europa central i oriental, molts dels quals acolliren amb entusiasme I'ideari socialista.

El racisme d'arrel cristiana

“L'antisemitisme és la reacció contra la II· lustració‿

D'ença del seu naixement, el judaisme ha tingut molt millors relacions amb el mon musulma que amb el cris-tia. I es natural que sigui aixi si tenim en compte que el cristianisme es, originariament, una escissio del judaisme, la qual, per a afirmar-se i creixer, esta obligada a «matar el pare». Crist, cas d'haver existit realment, era jueu, i els primers cristians, una secta jueva. I els famosos primers martirs, aquell que Ner6 llancava als lleons, eren en realitat jueus, castigats per protagonitzar revolta rere revolta contra Roma. El cristianisme no es va començar a separar del judaisme fins el Concili de Jerusalem, I'any 50. No es aquest el lloc de fer la interessantissi-ma -i desconegudissima- historia del naixement del cristianisme, de la seva acarnissada lluita contra la matriu jueva i contra les altres religions amb pretensions d'universalitat amb les quals va competir (si: la cosa podia haver anat d'una altra manera), ni de les raons socials que el convertiren en la ideologia d'estat en un context de crisi del mode de produccio esclavista. El que ara ens interessa es remarcar que el cristianisme ha menat una lluita sense pietat contra el judaisme durant dos mil-lenis (cal recordar les politiques d'apartheid, la Inquisicio, les Croades, les matances en massa, les expulsions de tot Europa, els progrorns, la indiferencia davant la politica dels nazis...?).
Quanta gent sap que els jueus van acollir els musulmans corn a alliberadors i van lluitar amb ells contra els visigots a la peninsula iberica I'any 711? 0 que els jueus sefardites van viure una epoca d'or a I'Africa del Nord sota el califat omeia? 0 que a Palestina sempre hi van viure jueus ininterrumpidament tot i la domina-cio musulmana? La reaccio contra la Il·lustracio va poar en aquest racisme cristia ancestral i va traslladar la seva clau de volta de la religio a la «raça», contraposant una «raça aria» a una «raça jueva» causant de tots els mals: es I'antisemitisme. La translacio -que va tenir lloc precisament alla on havia nascut la Il· lustracio, i on aleshores tenia lloc la reaccio contra ella, I'Alemanya i la Franca de la restauracio postnapoleonica- va tenir efectes gravissims: del judaisme es podia fugir per la conversio; de la «raça», no. I aixi, el nazisme, que va dur el sistema a les seves darreres consequencies, va enviar a la mort persones que no tenien de jueus mes que un avi; pero aixo era prou, perque «ser jueu» es duia «a la sang».