El llegat de la Barcelona jueva

El llegat de la Barcelona jueva

Durant la baixa edat mitjana a Barcelona va prosperar una brillant cultura
jueva, amb aportacions de primer ordre a la cultura i la ciència,
que es va veure estroncada amb els avalots de 1391 i amb el decret d'expulsió
de 1492 que va posar fi a la presència jueva a casa nostra durant
més de quatre-cents anys. Els seus descendents, i molts altres
jueus d'Europa, no han retornat a Barcelona fins ben entrat el segle XX.



Arribats a la península Ibèrica amb les rutes comercials
fenícies i la romanització, la presència jueva a
Catalunya es remunta, com a mínim, al segle IV de la nostra era,
data probable de la làpida jueva més antiga trobada a la
Península, la famosa làpida trilingüe de Tarragona
amb el text "Pau sobre Israel i sobre nosaltres i els nostres fills,
amén" i el dibuix d'un canelobre, entre d'altres símbols.

La referència més antiga que es coneix dels jueus barcelonins
està documentada a finals del segle IX: una consulta dels jueus
de la ciutat al mestre Rab Amram, de Babilònia, sobre temes religiosos
i legals. Dels mateixos anys també està documentada la intervenció
d'un personatge anomenat Judà o Judacot com a emissari de Carles
el Calb a Barcelona. Va ser a partir del segle X quan les comunitats jueves
catalanes, amb la de Barcelona al capdavant, van iniciar un procés
de creixement.



Un viatger jueu, Benjamí de Tudela, va visitar la ciutat a mitjan
segle XII i va trobar que a Barcelona hi havia "una santa comunitat
(jueva) i homes savis i intel·ligents... És una petita i
bella ciutat a la vora del mar on arriben comerciants amb mercaderies
d'arreu: de Grècia, Pisa, Alexandria d'Egipte, la terra d'Israel,
Àfrica i tots els seus confins". Un testimoni excepcional
dels jueus de la Barcelona medieval, en bona part artífexs de la
vitalitat comercial de la ciutat.



Per
la vitalitat dels seus membres, les comunitats jueves van ser molt útils
als monarques medievals cristians. Els jueus també van ser una
peça clau en el procés de repoblament de la Catalunya nova.
Tanmateix, la creació d'una estructura territorial sòlida,
amb el desenvolupament dels municipis i la seva alta capacitat com a agents
fiscals del rei, va minvar el pes econòmic de les comunitats jueves
als ulls del rei (tot i que continuaven sent una bona font d'ingressos).
Les comunitats jueves ja eren, llavors, objecte dels atacs sistemàtics
de l'Església des de finals del segle XIII.



El període de màxima esplendor, l'època daurada dels
jueus catalans, va ser, tanmateix, els segles XIII i XIV. L'agost de 1391
l'assalt i destrucció dels calls de Barcelona, Girona i Lleida
va trencar irreversiblement una realitat que va empitjorar encara més
al llarg de tot el segle XV fins al decret d'expulsió dels Reis
Catòlics l'any 1492, que va acabar amb segles de presència
jueva a Espanya, la qual va trigar més de quatre-cents anys a restablir-se.



Sota control directe del monarca, de qui eren propietat, els jueus catalans
medievals van viure plegats en calls (no és clar si vol dir carrer
estret o carreró o, en canvi, procedeix de l'hebreu kahal, comunitat)
amb una organització interna pròpia, l'aljama, integrada
per un consell rector de savis que dirigia els centres comunitaris: la
sinagoga, la carnisseria, els banys, etc.


La comunitat jueva de Barcelona va ser un centre de referència
per als jueus de tota l'Europa medieval. Són especialment cèlebres
les responsa de Salomó ben Adret: milers de respostes o comentaris
a qüestions plantejades a aquest rabí barceloní per
jueus d'arreu d'Europa i el nord d'Àfrica. També va ser
a Barcelona, juntament amb Girona, on es va desenvolupar la cèlebre
escola cabalística catalana, que després de l'expulsió
va continuar viva als llocs on van emigrar els jueus catalans, on eren
coneguts com la scola catalana. Per Càbala s'entén la interpretació
esotèrica de la llei jueva, la Torà, que va néixer
al Llenguadoc al segle XII i es va estendre per Catalunya durant el XIII
amb el cercle de Girona al capdavant, de la mà de Mossé
ben Nahman (Nahmànides).



Recentment l'historiador Jaume Riera i Sans ha pogut documentar l'emplaçament
que va ocupar l'antiga sinagoga major del call de Barcelona, en la confluència
dels carrers de Sant Domènec del Call i de Marlet. Sembla que l'emplaçament
de la sinagoga és clar, tot i que no ho són pas les restes
arqueològiques que s'hi hagin pogut conservar.

La sinagoga és el lloc de reunió, de pregària i també
d'estudi i formació per excel·lència del judaisme
històric. El 5 d'agost de 1391, la sinagoga, juntament amb la resta
d'edificis del barri, van ser assaltats. Va ser un cop que la comunitat
jueva barcelonina, com la resta de jueus de la Corona d'Aragó,
no va poder superar. Es va liquidar l'aljama, la majoria es van convertir
al cristianisme, les seves propietats comunals van ser espoliades pel
rei i les privades van ser malvenudes. La torre del portal d'accés
al call va ser en- derrocada i part del barri esquarterat.
SOTA EL PATI DELS TARONGERS

Poc
després de la destrucció del call de Barcelona (a la qual
fa referència la documentació de l'època), s'inicia
l'ampliació del Palau de la Generalitat sobre les cases derruïdes
del call. Quan a principis del segle XX es van dur a terme excavacions
arqueològiques al palau, van aparèixer les seves restes
a sota del Pati dels Tarongers. Els carrers del call, com ha passat en
totes les èpoques de la història, van ser rebatejats amb
noms més adients al moment: el carrer principal del call, el de
la Sinagoga, va ser rebatejat amb la festivitat del sant en què
es van produir l'assalt i la desaparició del call, Sant Domènec,
el tràgic 5 d'agost, i es va col·locar la seva imatge a
sobre de la porta d'accés a l'extinta sinagoga (la fornícula
amb el sant encara es conserva, tot i que la seva ubicació i la
imatge probablement s'hagin canviat). També va ser rebatejat el
carrer de la Font, en el qual, com el seu nom indica, hi havia la font
pública dels jueus, que tenien prohibit prendre aigua de la font
de la plaça de Sant Jaume, reservada només als cristians
a partir de 1356 aproximadament; se sap que als jueus que anaven a buscar
aigua a la de Sant Jaume els apedregaven i els trencaven els càntirs.
Aquest carrer, doncs, primer es va rebatejar amb el nom de carrer de la
Font de Sant Honorat (la imatge del qual segurament es va posar sobre
de la font, com havia passat a la sinagoga amb Sant Domènec) i
després el record de la font es va perdre per denominar-se, com
en l'actualitat, carrer de Sant Honorat.



Venudes les seves propietats, i confiscades d'altres per la Corona, la
ciutat cristiana va ocupar ben aviat tot el barri. I els diputats del
General van poder ampliar la seva seu: l'actual Palau de la Generalitat.

Els jueus catalans medievals parlaven català i hebreu en la seva
vida diària, un fet especialment singular a Europa, on les comunitats
jueves assumien exclusivament la llengua dominant de referència.
Els jueus barcelonins es deien Abraham, David, Isaac, Samuel, Salomó,
Astruc, Jucef, Bonjudà, Bonsenyor, Bonhom, Bondia, Bendit, Benvenist,
Caravita, Perfet, Baruc, Bellshom, Jaffia, Maimó, Vidal, Duran,
i les dones Regina, Preciosa, Rica, Bonadona, Bonafilla, Dolça,
Clara, Goig, Estel·lina, Astruga, Ester o Sara, entre d'altres.
Avui el seu record s'ha esvaït completament de la patronímia,
tot i que moltes persones busquen infructuosament rastres d'un possible
passat jueu en els seus noms familiars.



L'any 1492 van marxar tots els jueus que no es van voler convertir al
cristianisme. La seva marxa va ser recollida així al Dietari de
la Diputació del General: "1492. Agost. Dijous a [dia] II.
Jueus. Entraren e surgiren en la plaia de Barchinona una gran nau de Rodes
[...] e una galeassa grossa de França e VIII entre nauetes e galeons,
totes carreguades de juheus que exien de Aragó, de València
e de Cathalunya e eren·se enbarchats part en Tortosa e part en
Tarragona, exints de dites terres per manament de la maiestat del senyor
rey. Restaren·ne en Barchinona circa de XX qui·s faheren
christians; los altres ab dites fustes se·n anaren la via de Levant
e entre tots eren passats deu mil juheus entre homens, dones e enfants."
Un èxode que el poble jueu ha suportat, dramàticament, al
llarg de la història.

QUATRE-CENTS ANYS DESPRÉS

Més
de quatre-cents anys després que els vaixells salpessin del port
de Barcelona, carregats de "dones e enfants" cap a altres indrets
de la Mediterrània, milers de jueus europeus van arribar per mar
i terra a la mateixa ciutat, ara fugint de la barbàrie nazi dels
camps de concentració i extermini.



Durant la dècada de 1930 van arribar milers de jueus a Barcelona
procedents de tot Europa i Turquia. Molts d'ells van establir negocis
a la ciutat, com ara la família alemanya que va obrir els magatzems
Sepu de la Rambla, tot i que molts d'altres es van dedicar a la venda
ambulant o a treballar en oficis manuals. D'altres, com Isaac Revah, procedent
de Salònica, es van establir a la Via Laietana, on van obrir despatxos
comercials que es van mantenir fins al final de la guerra. S'estima que
abans de l'esclat de la guerra civil, i durant aquesta, van arribar més
de 7.000 jueus, tant refugiats com membres de les Brigades Internacionals
que lluitaven al costat dels republicans. Alguns d'ells havien arribat
per participar en les Olimpíades Populars de l'estiu de 1936, com
els membres de l'associació esportiva de treballadors sionistes
Hapoel, de Palestina, que després del 18 de juliol van marxar al
front. Fins i tot es va constituir una brigada formada exclusivament per
combatents jueus, amb el nom de companyia Naftalí Botwin (del Batalló
Palafox de la Brigada Dombrowski), creada el desembre de 1937 amb el lema
"Per la vostra llibertat i la nostra", i que va publicar un
diari en jiddisch, Combatientes de la Libertad.



La fi de la guerra civil espanyola, i sobretot de la guerra mundial, va
inaugurar un nou període de certa estabilitat, tot i les dificultats
que significava ser jueu sota el franquisme, obsessionat en la lluita
contra la conspiració judeomaçònica. El port de Barcelona
es va convertir el setembre de 1945 novament en escenari de l'embarcament
de centenars de jueus, ara rumb a Palestina. Amb tot, els refugiats jueus
que es van establir a Barcelona van poder exercir, progressivament, la
seva confessió religiosa fins que el règim, en un nou context
internacional, va permetre la construcció del primer edifici destinat
a sinagoga i centre comunitari després de l'expulsió del
segle XV. L'any 1956 es col·locava la primera pedra de l'actual
sinagoga del carrer de l'Avenir.



Fins als anys seixanta, però, va ser habitual a casa nostra representar
la matança dels jueus durant la celebració de la Setmana
Santa; unes matances rituals, que després de les matances ben reals
dels nazis no van ser suprimides pel Vaticà fins a l'any 1965.
La investigadora de la Universitat de Perpinyà Martine Berthelot,
gràcies a un programa sota els auspicis de la Fundació Baruch
Spinoza, ha recollit recentment els testimonis dels jueus de la Barcelona
de mitjan segle XX en el llibre Memorias judías: Barcelona, 1914-1956
(Editorial Riopiedras, 2001).



Avui
els jueus de Barcelona, tal com ha explicat magistralment Jaime Vándor
-professor de la Universitat de Barcelona, nascut a Viena el 1933 i resident
a la ciutat des de 1947, que ha dedicat part de la seva vida a l'estudi
del judaisme modern i contemporani-, són el resultat de les diferents
onades migratòries, des dels descendents dels arribats durant el
període d'entreguerres, tant sefardites de la Mediterrània
oriental com asquenasites de l'Europa central i oriental, fins als dels
supervivents dels camps nazis. En les últimes dècades l'arribada
de jueus sud-americans, i també israelians, ha diversificat notablement
la pluralitat de la comunitat jueva. Ara fa uns anys que la Comunitat
Israelita de Barcelona, avui integrada sobretot per jueus sefardites,
conviu amb una altra comunitat, de caràcter més obert i
progressista i integrada majoritàriament per asquenasites, la Comunitat
Jueva ATID de Catalunya.



Durant molt de temps, Barcelona ha viscut d'esquenes al seu passat jueu.
Finalment, sembla que el districte de Ciutat Vella -la regidora del qual
ho és també de Relacions Institucionals i Culturals de l'Ajuntament,
cal no oblidar-ho- ha apostat per la recuperació institucional
de la memòria jueva de Barcelona com un pas més en la recuperació
de la memòria històrica i per contribuir, així, a
reconèixer des de la institució municipal la importància
d'aquell col·lectiu, avui restablert a la ciutat, i assumir la
pluralitat de la nostra societat amb la participació d'una de les
comunitats que més han contribuït al progrés intel·lectual
de la civilització occidental; resultaria fútil intentar
enumerar les aportacions de la cultura jueva, entesa en un sentit ampli,
a la cultura europea.

Als nostres dies, la presència jueva a Barcelona contribueix a
fer realitat la ciutat de la diferència i enriqueix de manera indiscutible
la societat occidental, de la qual ha estat en moltes ocasions un dels
motors en els àmbits econòmic, social, cultural i, fins
i tot, ideològic. La cultura jueva coneix prou bé el que
significa la intransigència religiosa i els desigs d'homogeneïtzació
del poder dominant en qualsevol de les seves formes, incloent-hi, dramàticament,
l'actual govern israelià, que no fa honor a la millor de les tradicions
històriques del poble jueu.


RESTES
CONSERVADES

No és difícil trobar, pels carrers de l'antic call de Barcelona,
turistes equipats amb les seves guies buscant testimonis materials de
la presència dels jueus a la ciutat. No en troben, pràcticament
no en queda res, o almenys això és el que es creia fins
ara. Els límits del call medieval són força clars:
el barri jueu estava delimitat pels actuals carrers del Call -que era
l'entrada principal en la seva confluència amb la plaça
de Sant Jaume-, dels Banys Nous -quan encara s'aixecava la muralla romana
que avui ha quedat oculta sota els edificis senars del carrer i que és
visible en alguns trams-, la baixada de Santa Eulàlia, el carrer
de Sant Sever i, finalment, l'actual carrer de Sant Honorat, que abans
de la construcció del Palau de la Generalitat arribava pràcticament
fins al carrer del Bisbe.



A partir d'un manuscrit de l'any 1400 localitzat per la professora Teresa
Vinyoles a l'arxiu de la Catedral de Barcelona, el Llibre de censos o
morabatins de Jaume Colom, l'historiador i arxiver Jaume Riera i Sans
ha pogut efectuar la reconstrucció virtual de l'antic call jueu
amb la localització dels seus edificis principals, especialment
el de la sinagoga major. (L'article de Riera i Sans es va publicar l'hivern
de 1997 al Butlletí del Col·legi Oficial de Llicenciats
en Filosofia i Lletres. Aparentment no ha tingut gaire difusió
perquè el debat que ha despertat la proposta de localització
de l'emplaçament de la sinagoga major ha estat un debat fonamentalment
sobre persones, no sobre idees).



Un cop destruït el call el 1391, i convertits al cristianisme la
majoria dels seus habitants, aquests van haver de continuar pagant unes
contribucions voluntàries que havien contret anys abans com a rendes
anuals amb fins piadosos per a la comunitat jueva (manteniment de l'hospital
i la sinagoga, assistència als necessitats, etc.). Desapareguts
el call i el seu estatus jurídic dependent de la monarquia, aquestes
rendes, o morabatins, van passar a mans del fisc reial, van perdre la
seva funció originària pietosa vers la comunitat i van ser
venudes majoritàriament a un canviador cristià, Guillem
Colom, que al seu torn les va donar al seu fill Jaume. La importància
d'aquest document és que recull de manera detalladíssima
l'itinerari seguit pel procurador en les seves visites al call, amb la
indicació de vuitanta-set edificis, i els seus propietaris, fet
que ha permès la reconstrucció de l'estructura del barri
i, és clar, la localització documentada, finalment, de l'emplaçament
de la sinagoga major dels jueus de Barcelona.
QUATRE
SINAGOGUES DOCUMENTADES

Els jueus barcelonins medievals disposaven, com a mínim, de quatre
sinagogues documentades: la sinagoga Major, la sinagoga dita "Poca"
(a sota de l'actual capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat),
la sinagoga Nova o Menor (sota les restes de l'església de la Trinitat
al carrer de Ferran) i la sinagoga o "escola de les dones" (que
ocupava l'actual solar on s'aixeca un edifici exempt a la plaça
de Manuel Ribé, al call), que disposaven d'un espai propi per a
la pregària, donat que no hi cabien a les altres. Es coneix la
seva localització tot i que la certesa que en l'actualitat s'hagin
pogut conservar restes materials s'ha de prendre amb precaució.




A Barcelona, tanmateix, no es conserva, com passa a Girona o Besalú,
cap escletxa per col·locar la mezuzà (petit pergamí
que contenia una oració escrita) al marc dret de les portes de
les cases jueves, on es podia llegir la paraula "Totpoderós"
i que els devots estaven obligats a tocar en entrar i sortir. Tot i que
alguns visitants del call en busquen rastres, com André Aciman
(de qui B.MM, a la secció Premsa Internacional del número
57, va extractar un article publicat al New York Times Magazine).



Barcelona, igual que Girona, està ben farcida de restes arqueològiques
jueves, com ara làpides amb inscripcions hebraiques que han estat
reutilitzades al llarg del temps com a materials de construcció
i que són visibles en l'actualitat al Palau del Lloctinent (a la
plaça de Sant Iu, davant de la porta d'accés al pati del
Museu Marès, se n'hi pot contemplar una a peu de carrer), al subsòl
de la plaça del Rei, al Museu Militar de Montjuïc i també
al costat de la capella romànica del Poble Espanyol.



D'altres han aparegut com a resultat d'excavacions arqueològiques
en certa forma inesperades, com és el cas de la col·lecció
de làpides funeràries que es van trobar durant les excavacions
dutes a terme durant la postguerra al camp de tir de Montjuïc i per
sota de l'actual carretera que hi porta, on fa segles hi havia hagut la
necròpolis jueva que ha donat nom a la muntanya: van aparèixer
més de 170 enterraments, amb els peus encarats cap a orient. Una
de les troballes més espectaculars van ser les arracades de plata
i els anells d'or que s'hi van trobar com a restes d'un aixovar. Un d'aquests
anells d'or porta una bella inscripció en hebreu: "Entre les
dones de la tenda, Astruga sigui beneïda", un dels noms femenins
més habituals entre les antigues jueves barcelonines. Dos anells
d'or van aparèixer en el mateix dit de la mà dreta d'una
jove enterrada. Un altre, de plata, té una inscripció en
àrab. Les arracades no es conserven en gaire bon estat, però
recentment n'han aparegut a Girona unes altres de molt semblants i en
perfecte estat de conservació, que ajuden a fer-se una idea de
com eren en realitat. També, durant les obres de reforma del Pati
dels Tarongers, juntament amb les restes dels murs que tancaven el call
van aparèixer uns llumets ceràmics entre les restes de les
antigues construccions. Malauradament, d'ençà del desmantellament,
ara ja fa massa anys, de la col·lecció permanent del Museu
d'Història de la Ciutat, els anells, les arracades, les restes
originals dels banys i de les làpides jueves ja no es troben en
exhibició pública, esperant una nova presentació
museística.
LA LÀPIDA DEL CARRER DE MARLET

És ben coneguda la làpida que es pot veure al carrer de
Marlet del call. Es tracta d'una còpia que va substituir l'original
l'any 1981 (l'original també es troba en un magatzem del Museu
d'Història de la Ciutat) i recorda la fundació d'un hospital
sota els auspicis de Samuel ha-Sardí, un dels membres més
destacats de l'aljama de Barcelona durant el segle XIII. L'any 1820 (data
de construcció de l'edifici on es trobava la làpida) s'hi
va col·locar al costat una extensa, però errònia,
interpretació dels caràcters hebreus que té poc a
veure amb les traduccions autoritzades modernes. L'hebraista Eduard Feliu
l'ha traduït com: "Fundació pia de Samuel ha-Sardí;
el seu llum crema permanentment".



La gran majoria dels rics manuscrits il·luminats dels jueus medievals
fets a Catalunya es troben dispersats en l'actualitat per tot el món:
la famosíssima Hagadà de Barcelona al Museu Britànic,
la Bíblia de Cervera a la Biblioteca Nacional de Portugal, la Guia
dels Perplexos de Maimònides a la Reial de Copenhaguen, l'Atlas
català d'Abraham Cresques a la Biblioteca Nacional de França...
Del ric patrimoni bibliogràfic jueu produït a calls com el
de Barcelona no en queda pràcticament res als arxius i biblioteques
de la ciutat. Bé, en queden les restes que es van salvar de la
destrucció de tots els llibres i manuscrits escrits en hebreu ordenada
per la Inquisició el 1498 i que avui reapareixen inesperadament:
un dels quals es troba a l'arxiu de la biblioteca de la Universitat de
Barcelona com a full de guarda d'una obra teològica cristiana procedent
del convent dominic de Santa Caterina.

Un senyal més -un altre entre tants- del triomf de l'Església
sobre l'extint judaisme català. Les grans obres dels jueus catalans
van marxar de Barcelona per no tornar mai més, ni tan sols per
participar en exposicions.

http://bcn.es/publicacions/b_mm/bmm59/bmm59_8.htm