José Mª Aznar i la seva proposta

http://www.friendsofisraelinitiative.org/ Voldria fer-vos dues preguntes, la primera la raonarè la segona és més directa.
Què us sembla la idea del manifest de José M ª Aznar? per mi és una bona idea, però el personatge, ja sabem el que és
segona pregunta ¿signariès el manifest? Si però aquets "tio" tinc dubtes, no em refio d´ell; la idea és bona el personatge ....... Shalom.

El Equipo Pro-Israel de España
David Harris es el director general de AJC, la organización judía progresista más importante de Estados Unidos, vinculada históricamente a la lucha de los ciudadanos negros norteamericanos (que les valió la amistad y el cariño de Martin Luther King) , los homosexuales y ahora los hispanos. El prestigio de David, individualmente, y el de AJC, colectivamente, son muy altos en USA. Es un gran honor que me dedique este artículo en el Huffington Post y en su propio blog.
THANKS, DEAR DAVID!

El Equipo Pro-Israel de España

David Harris*

A primera vista, es un dúo improbable.

José María Aznar, primer ministro de España desde 1996 hasta 2004, pertenece a la derecha política.

Pilar Rahola, periodista con sede en Barcelona y ex parlamentaria, es un activista de izquierda.

Pero Aznar y Rahola comparten, por lo menos, una pasión importante - la defensa de Israel.



Ambos enfrentan resueltamente, sin temor, las críticas de Israel, especialmente a los hipócritas cuya indignación a favor de los derechos humanos se despierta sólo si se cree que Israel está mezclado pero, si no, están en un profundo sueño.



Tales defensores raramente se encuentran en Europa en estos días.

La recompensa política, económica o psíquica por apoyar, o al menos aplacar, a los enemigos de Israel parece mucho más lucrativa.



He aquí lo que Aznar escribió recientemente en The Times de Londres:

Defender el derecho de Israel a existir en paz, dentro de fronteras seguras, requiere un grado de claridad moral y estratégica que, con demasiada frecuencia, parece haber desaparecido en Europa. Estados Unidos muestra signos preocupantes de encaminarse en la misma dirección.



Para los países occidentales, el colocarse del lado de aquellos que cuestionan la legitimidad de Israel, el jugar juegos, en los organismos internacionales, con las cuestiones vitales de seguridad de Israel, el apaciguar a aquellos que se oponen a los valores occidentales en lugar de ponerse de pie, con firmeza, en defensa de esos valores, no es sólo una grave error moral, sino también un error estratégico de primera magnitud.



Israel es una parte fundamental de Occidente. Occidente es lo que es gracias a sus raíces judeo-cristianas. Si el elemento judío de esas raíces es eliminado e Israel se pierde, entonces también nosotros estaremos perdidos. Nos guste o no, nuestros destinos están inextricablemente entrelazados.



Y aquí está Rahola, en inglés, gracias a la página web del Portal de Ideas:

¿Por qué no vemos manifestaciones en contra de las dictaduras islámicas en Londres, París, Barcelona? ¿O manifestaciones contra la dictadura birmana? ¿Por qué no hay manifestaciones en contra de la esclavitud de millones de mujeres que viven sin ningún tipo de protección legal? ¿Por qué no hay manifestaciones en contra de la utilización de niños como bombas humanas, en donde hay conflicto con el Islam?



¿Por qué es que la izquierda, en Europa y en todo el mundo, está obsesionada con las dos democracias más sólidas, Estados Unidos e Israel, y no con las peores dictaduras del planeta? Las dos democracias más sólidas, que han sufrido los ataques más sangrientos del terrorismo, y a la izquierda no le importa... Por ejemplo, uno de los partidos de izquierda de España acaba de expulsar uno de sus miembros por crear una página web pro-Israel. Cito el documento de expulsión: "Nuestros amigos son los pueblos de Irán, Libia y Venezuela, oprimidos por el imperialismo, y no un estado nazi como Israel".



Yo no soy judía. Ideológicamente, soy de izquierda y soy periodista de profesión. ¿Por qué no soy tan anti-Israel como mis colegas? Porque, como un no judío, tengo la responsabilidad histórica de luchar contra el odio hacia el judío y, actualmente, contra el odio hacia su patria histórica, Israel. Luchar contra el antisemitismo no es el deber de los judíos, es el deber de los no judíos... Como no judío, periodista e izquierdista, tengo un triple deber moral para con Israel, porque si Israel es destruido serán destruidas, también, la libertad, la modernidad y la cultura.



Lo que es particularmente sorprendente es que, aunque puestos en la picota, implacablemente, por sus adversarios, Aznar y Rahola se han mantenido firmes a través de los años.



Cuando Aznar tomó las riendas del poder en 1996, nadie hubiera descrito a España como cercana a Israel. De hecho, temeroso de poner en peligro sus amplios lazos comerciales con el mundo árabe, España estableció plenas relaciones diplomáticas con Jerusalem, recién en 1986. Junto con su intrépido ministro de Relaciones Exteriores, Ana Palacio, Aznar se acercó más a Israel. Ese cambio de política se mostró en nuestros muchos encuentros con él y en sus declaraciones, en Washington, en la reunión anual del AJC de 2003.



Seguramente, con esta nueva postura, para Aznar no había ventaja política interna. Cero. No le significaría ganar ningún punto con el electorado. Y, ciertamente, no había en el país ningún "lobby" político importante alentándolo. Más bien, lo hizo por una razón que los "realistas" nunca pueden comprender suficientemente - creía que era lo correcto.





Lo mismo con Rahola. Me encontré con ella por primera vez en 2002, cuando era desconocida en Estados Unidos. Leí una entrevista con ella, en francés, en la página web Proche-Orient. Estaba impresionado por sus inquebrantables palabras. AJC tradujo sus comentarios al inglés y los distribuyó ampliamente, presentando, por primera vez, a Rahola a un público estadounidense. Más tarde, la trajimos a EE.UU. en varias ocasiones, incluso en 2009, para recibir nuestro Premio de Medios de Comunicación.

He aquí una muestra de la entrevista de 2002:



En primer lugar, no acepto el uso de la defensa de la causa palestina como pretexto para una nueva epidemia de antisemitismo. Si Europa hubiera tenido una discusión crítica que no dudara en condenar los graves y permanentes errores de la parte palestina, si Europa hubiera sido más crítica hacia los palestinos, hoy estaríamos más cerca de una solución. Pero Arafat cuenta con apoyo y legitimidad en Europa, lo que le permite nunca perder una oportunidad para perder la oportunidad de la paz... Un sentido de la justicia exige la creación de un Estado Palestino junto al Estado de Israel, pero no en su lugar. Sin embargo, en su núcleo, Europa no está muy cómoda con la existencia de Israel y, se puede decir, incluso, que la existencia de este estado provoca resentimiento e ira en la izquierda europea.



Aznar y Rahola dicen cosas que necesitan, desesperadamente, ser expresadas. Haciéndolo, hacen un corte directo a través de la niebla moral que ha envuelto a demasiados, impidiéndoles, con grandes costos, captar convincentes verdades en el mundo patas arriba de hoy.





En gran medida, también nos recuerdan, vívidamente, por qué Israel es una causa para unir a la derecha y a la izquierda en las sociedades democráticas.

¡Bravo a Aznar y Rahola! ¡Que sus voces en defensa de Israel sean largamente escuchadas - y compartidos sus valores democráticos!



Traducción para porisrael.org: José Blumenfeld

Extret del blog de Pilar Rahola.
Crec que és una bona comparació, de tota manera darrere d'Aznar hi ha sectors reaccionaris espanyols, com la COPE, esRadio, una causa justa com la causa Israeliana, no hauria de provocar tantes dubtes almenys als catalans com jo, estic d'acord amb Pilar Rahola però Aznar .... deixemo corra. Shalom.

Benvolgut Vilaboi, veig que de moment ningú ha contestat les teves preguntes així que començaré i veure'm si s'anima algú més.

La primera pregunta té una resposta clara: qualsevol iniciativa de suport a Israel em sembla bé. Recollir signatures...també.

Pel que fa a la segona pregunta: no he signat ni signaré l'esmentat "manifest". Els motius són diversos.
El personatge en qüestió em sembla un dels pitjors malsons que hem hagut de patir els catalans. Però no és aquest el motiu principal per a no signar el manifest. És que a més hi veig un rerefons que no m'agrada.

Quan era president del govern no va fer mai unes declaracions com aquestes. Mai vaig sentir una paraula seva de lloança a Israel (com si ho fa Berlusconi, que tampoc és sant de la meva devoció).
Perquè?

Tampoc no m'agrada el "format". Surt de protagonista (foto inclosa) al capdavant del manifest. Què és important? Israel o ell?

Tampoc m'agraden diferents parts del redactat. No faré una crítica paràgraf per paràgraf, però trobo que en la seva "defensa" d'Israel s'amaguen d'altres intencions.

Tampoc no m'agrada que deixi caure sobre els israelians tota la responsabilitat de la defensa occidental. Ja en tenen prou amb el que tenen.

Frases com les que esmentes més amunt "Nos guste o no, nuestros destinos están inextricablemente entrelazados" denoten que realment la seva "defensa d'Israel" no és més que pur interès. Potser penses que sóc massa purista o primmirat, però jo dono suport a Israel perque trobo que és just, i sí m'agrada donar-hi suport.

Laa veritat es que trobo Aznar un extrany company de viatge. Aquest carinyo que l'hi ha agafat per Israel abans no se li havia sentit dir. Que Israel sigui un mur de contenció a l'Orient Mitjà contra l'islamisme, ja ho savem prou. Pero la veritat, no sé que busca el Sr. Aznar amb aquesta súbita conversió. De totes formes el que està amb Israel es perqué troba justícia en la seva causa i la defensa davant de qualsevol atac i darrerament en tenim prou. El temps dirà qual es la veritable actitud del Sr. Aznar.

Gràcies per la resposta Saisei, has dit en veu alta el que reflecteixen els meus dubtes, la idea bona com totes les que ajudin una causa justa com la d'Israel, i Pirate queen també en la mateixa direcció, la pregunta la vaig fer perquè em van proposar signar la carta d'aquest senyor i quelcom dins meu es va revelar, -em sentia culpable per no signar-, però la causa és justa ho tinc clar, es pot donar suport a una idea però no a qui la patrocina, la veritat és que ho detesto, per això les meves reticències. Shalom

A mi em sembla sincera la actitut de Aznar, forma parte de les seves idees, del seu pensament, desde fa força temps. Es cert que ha tingut errors, i te una personalitat arrogant. Pero es clar, que el Partit Popular, te una actitut mes clara de amistat, de defensa i de respecte, per Israel i el seu poble, que el PSOE.

L'actitud d'Aznar amb Israel és purament utilitària, és una aliança estratègica sense ànima.

Jo dono suport a Israel a través de persones i canals no relacionats amb l'anti-catalanisme.

D'altra banda, Israel, tot i que molt influit per les idees occidentals, NO és occident.

No sé si l'actitud de l'Aznar és sincera o no, però ell no m'agrada.
Si fos el ZP, tampoc m'agradaria.
Ells saben que són personatges controvertits i per tant, una actitud tan protagonista em fa pensar malament.

Jo no he signat el manifest pq no he pogut. No he pogut vèncer una reticència interior...

Per mi la defensa d'Israel és un fet moral, un convenciment interior i personal. No un mal menor o una necessitat com de vegadas sembla que expressi l'Aznar.

Algú li he sentit dir que Israel no pot triar els seus amics. Jo discrepo, però entenc la premisa...
Malauradament, veig cada dia molta gent molt anti ZP, anti Catalunya, hiper espanyolista que ara abracen la causa d'Israel. Crec que ho fan en contraposició als progres anti israeliens i per tant, no veig sinceritat en el seu recolzament.
Crec que un aliat així és un aliat que pot deixar de ser-ho en qualsevol moment. No es fonamenta en la coherència, si no en el pur tacticisme.
Em recorda una mica al recolzament evangelista... que ho fan pq creuen que el judaisme acabarà convertint-se als cristianisme.

En fi, recolzar Israel no és fàcil... però és apassionant. Qui no ho fa amb passió, ho fa per altres motius que em semblen massa circumstancials...

No sé si estic expressant el que vull expressar... Disculpeu si resulto confós, però encara estic paint la sentencia del TC i no estic massa fi.

Odalric, no tens per què pair la sentència del tribunal espanyol: NO TE L'EMPASSIS.

A veure, jo no dic que Aznar no tingui errors, o tingueu que signar el seu manifest. El que dic es que el centre-dreta espanyol te una posicio de defensa i recolçament de Israel.

Només teniu que revisar la web del GEES (gees.org), o per exemple Ilustració Liberal, busqueu la paraula "Israel", i sortiran un munt de articles en defensa de Israel, i contra el islamisme. Llegireu articles de David Horowitz , Antonio José Chinchetru, Girauta, Cesar Vidal, Florentino Portero, Marcelo Birmajer, Cristina Losada, Rafael L. Bardají o Carlos Semprún Maura, sempre sempre sempre, parlant del amic Israel, parlant en favor i en la seva defensa.

O repaseu el agregador de blogs www.redliberal.com

Desde Sefarad
Comentarios sobre el conflicto árabe-israelí y la judeofobia.

http://desde-sefarad.blogspot.com/


I aquest en català, de JM Fabregas, molt interesant.

http://fabregas.blogspot.com/2009/09/quins-temps-aquests-en-que-cal-lluitar.html

dimarts 29 de setembre de 2009
Quins temps aquests en què cal lluitar pel que és evident
Benjamin Netanyahu a l'ONU:

Joel, tens raó

Xevi, és cert el que dius, tot i que si tb busques en aquelles webs la paraula "Catalunya" et pots esgarrifar...

Als catalans no ens interessa cap aliança, per tàctica que sigui, amb qui ens nega el pa i la sal; per exemple, un conseller estret de l'Aznar va dir el següent:

"El AVE de Barcelona a Valencia, ni lo soñéis mientras mandemos nosotros: llegaríais a un acuerdo con los valencianos y os podríais acabar entendiendo en la lengua y otros temas". Quan diu "otros temas" es refereix evidentment a la possible aliança política entre el Principat i el País Valencià.

Si algú, com és el cas de l'Aznar, defensa la plenitud nacional dels jueus--i això implica tenir estat propi-- però no la dels catalans, es que ho fa per interessos particulars (i espuris), i no per una defensa genuïna de les nacions, que és la posició moralment correcta i és la que defensa el judaisme.

Aqui no estem parlant de cap aliança, sino de fets, de que la dreta te un posició de simpatia, recolçament i defensa de Israel.

Sobre el tema de Catalunya hi ha molt a parlar. Jo el que veig es que hi ha una clase politica que viu de la reivindicació permanent, politics que viuen de la politica, i mitjans de comunicació, d'acord amb l'agenda de partits politics. Reivindicacions politiques que jugan amb els sentiments i les emocions.

Xevi

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Que parlin clar o que callin per sempre
http://fabregas.blogspot.com/2010/07/clar-i-catala.html

Jordi Pujol va convertir en virtut política l’ambigüïtat estratègica del seu projecte nacionalista. En tots els seus mandats, mai no va voler pronunciar-se sobre la independència, que era un tema pudorosament dissimulat en els seus programes electorals i de govern.

Aquesta ambigüitat calculada, punt d’equilibri entre les il•lusions patriòtiques d’una casta influent però minoritària i el poc entusiasme sobiranista del gruix de la població, li va donar bons rèdits electorals però va deixar Catalunya en un llimb, sense encaix definitiu a Espanya i sense un camí clar cap a la independècia.

A l’oposar-se aferrissadament a la culminació lògica del model autonòmic en un model federal, la demanda contínua de competències -sense concretar quan quedarien cobertes- va deixar de ser vista des de fora de Catalunya com una legítima reparació històrica per ser percebuda simplement com un abús i un engany.

A Catalunya, aquesta manera de fer “pragmàtica i moderada” va estendre el convenciment que Espanya només ens dóna el que se li arrenca, abonant així el sentiment de confrontació per damunt de les vies i procediments constitucionals.

Aquesta estratègia nacionalista de l'ambigüitat i de la confrontació progressiva ha culminat amb el nou Estatut. Estratègia que al ser assumida pel PSC ha covertint un Estatut inicialment incòmode per CiU en una victòria pòstuma del pujolisme. Un text estatutari confosament ambigu que pretén unilateralment modificar en un sentit confederal el model territorial espanyol. Una pretensió que qualsevol TC del món hauria declarat inconstitucional, com tots sabien perfectament.

D'aquesta manera s'arriba al final de trajecte d’un Estatut insensat i d’una classe política imprudent que va unir el seu destí a una fantasia. I per aguantar aquesta fantasia van mentir. Van dir que l’Estatut era totalment constitucional quan savien que no ho era. Van tornar a mentir convocant el país a la unitat, amb manifestació inclosa, quan també savien que era imposasible. Durant anys han dit moltes coses llevat de la veritat: que volien el que no dèien i que feien trampes per assolir el que no s’atrevien a fer de cara.

Però aquesta història s'ha acabat. Ja no valen els subterfugis. És l'hora de la veritat.

Els que vulguin la independència que es presentin a les eleccions dient clarament que el seu objectiu principal serà negociar amb Espanya una reforma constitucional que permeti resoldre democràticament el suposat contenciós. I si obtenen els vots suficients estaran legitimats per fer-ho. Aquesta opció ara per ara només té un nom: Joan Laporta.

Els que vulguin la culminació, federal o no, de l’estat de les autonomies, que ho diguin clarament i sense embuts i que es presentin a les eleccions amb un programa inequívoc al respecte.

La resta, o parlen clar o que callin per sempre.

Aquest és un fòrum d'agermanament entre Israel i els Països Catalans, i és evident que Espanya com a entitat política, i Aznar en particular, estan en contra de les relacions d'igual a igual entre Catalunya i Israel. Per això, penso que les relacions entre Catalunya i Israel han de ser el més directes possible, i en cap cas a través d'algú que és enemic de Catalunya, com he mostrat en l'anterior post.

Sempre es bo posar el link per contrastar la informació, i en aquest cas sobre la cita que has posat abans.
Catalunya es una comunitat autonoma dintre del estat espanyol, ens agradi o no, aquesta en la realitat, mantindre relacions de igual a igual amb Israel, seria si Catalunya fos independent. I parlar del concepte del concepte de Paissos Catalans, ho respecto, pero al Pais Valencià sempre guanya el PP, i a Balears també te una presencia important, i ha guanyat les eleccions autonomiques. Per tant, el concepte de PPCC no es una entitat de voluntad politica uniforme; inclos el mateix pasa a Catalunya, amb una pluralitat de idees i objectius politics dintre dels diversos partits politics.

Xevi la cita d'abans l'he extret del Cercle Català de Negocis, la font exacta els hi pots demanar a ells a través del següent enllaç:

http://ccn.cat/?q=contact

Si no ho pots fer tu només m'ho has de demanar, i els hi enviaré un missatge.

Una cosa tinc clara: Aznar obstaculitza que Catalunya pugui tenir relacions cordials i d'igual a igual amb Israel, i per tant els catalans, donant-li suport a l'Aznar, ens tiraríem pedres a la pròpia teulada.