SEFARAD I ELS JUEUS CATALANS (extracte de M.J. Estanyol i Fuentes)
Per estudiar la nostra història ens hem de desfer dels marcs territorials, polítics i culturals que ens són d'utilitat per tractar el moment actual, per què sinó cometrem un greu anacronisme. Per entendre els fets històrics en relació als jueus medievals hi hem d'arribar a través dels segles que els varen precedir. És per això que hem de ser molt curosos amb la terminologia aplicada a cada època i s'ha d'obviar qualsevol referència a la situació actual.
És una clara distorsió històrica utilitzar el topònim Sefarad per enmarcar a tot el territori peninsular, igual que utilitzar el gentilici sefardita per designar a tots els jueus que vivien als diferents regnes de la península Ibèrica a l'edat mitjana. No es pot utilitzar aquesta terminologia indiscriminadament i referida als jueus de zones que no varen ser mai territori de Sefarad en època medieval.
Molts investigadors actuals ja fa temps que utilitzen la terminologia Sefarad de mode correcta i així ho demostren en nombrosos articles en que aclareixen els aspectes més decisius del perquè no es pot incloure a tota la Península o al que és actualment Espanya dins d'aquest topònim. Alguns d'aquests investigadors són Ariel Toaff, Simon Schwarzfuchs, Eduard Feliu i B. Z. Benedikt, aquest últim autor diu clarament en el seu llibre Merka ha-Tora be-Provence publicat a Jerusalem en el 1985, que els savis jueus catalans no eren considerats en absolut com a savis de Sefarad.
Des de l'invasió del àrabs, Sefarad, era el nom hebreu per designar les terres musulmanes d'Al Àndalus. Els regnes cristians del Nord eren genèricament pels jueus les terres d'Edom, com molt bé diu Maimònides en el Mixné Torà, a més de tenir cada regne el seu nom específic: Castella, Aragó, Navarra, Lleó, etc.
Amb el retrocés del domini musulmà, Sefarad esdevé progressivament un topònim aplicat a tota Castella a mida que aquest regne va conquerint territoris del Al Àndalus. Primer amb l'annexió de Toledo, la nombrosa comunitat jueva de la zona va continuar utilitzant el topònim Sefarad per designar aquests territoris conquerits per Castella i així va passar també amb Sevilla. La progressiva influència dels jueus toledans en la cort castellana també va influir perquè aquesta denominació s'estengués a tot el regne de Castella.
Hi ha una sèrie de documents d'autors jueus medievals, dels quals aquí porto uns exemples, en els que es delimita clarament què s'entenia per Sefarad en l'àmbit dels intelectuals jueus, i quin era el seu marc geogràfic al llarg dels esdeveniments històrics que varen anar traslladant fronteres.
Khasdai ibn Saprut en la seva carta al rei del khàzars deia: "sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al Àndalus en la llengua dels ismaelitas que l'habiten". Es pot trobar aquesta cita en el llibre de F. Kobler: Letters of the Jews through the ages publicat a Nova York en el 1978, on queda ben clar que Sefarad és Al Andalus i no altres terres.
Maimònides, en el Mixné Torà ens diu: "és costum entre els jueus de Sefarad, Àfrica del Nord, Babilònia i Eretz Israel estendre al terra de les sinagogues catifes per asseure-s'hi mentre que en els països d'Edom (regnes cristians) s'asseuen en cadires". Aquí es fa una diferència clara entre Sefarad i la resta de territoris islàmics i els territoris cristians que denomina "terres d'Edom". Aquesta referència es troba en el (vol. II del) Mixné Torà en el capítol sobre les normes de la pregària .
Avraham bar Hiia en un document hebreu que escriu des de Barcelona estant ens diu que ha rebut nombrosos llibres procedents de Sefarad diu: "Si hagués vist entre els llibres de Sefarad que m'han pervingut alguna obra que tractés aquestes qüestions..."4, referint-se a un tipus de problemàtica legal, clarament, doncs, no inclou Barcelona dins d'aquesta accepció territorial. Tota la situació concreta en la que apareix aquesta frase tan entenedora apareix en el article de J. Guttmann Die Philosophischen und ethischen Anschauungen in Abraham bar Chija's Hegion ha-Nefesch publicat en el Monatschrift für Geschichte und Wissenschaft des Judentums, del any 1900.
Nakhmànides, Ionà ben Avraham i Xelomó ben Adret, tres grans intel·lectuals jueus prou coneguts, ens parlen de l'exactitud de les còpies dels llibres hebreus que ells han adquirit procedents de Sefarad. S'hi refereixen com a un territori fora d'on ells resideixen, el territori català. En el llibre de E. Ashtor: The Jews of Moslem Spain, publicat a Philadelphia en el 1973, hi trobem forces referències a aquests autors sobre el tema de l'adquisició de llibres a Sefarad.
Iafudà ben Barzilai, a Barcelona en el seu Sefer ha-Ittim en la publicació del 1903 a Cracovia, contraposa les terres musulmanes de Sefarad a les terres cristianes d'Edom, i aquí es fa referència a un tipus de nomenclatura utilitzada per Maimonides.
Avraham ben David de Posquières (1120-1198) en una de les seves teixuvot, concretament a la n.131, feia diferència entre Sefarad i Barcelona, aquesta última referida segurament com a comtat de Barcelona. S'ha de tenir present que molts cops es refereixen a Barcelona no tant com a ciutat sinó com a comtat.
Avraham ibn Daud, explica en el Sefer ha-Qabbalah, que Itskhaq ben Ruben al Barceloní, es va traslladar a Sefarad (a la Dénia musulmana) des d'un altre país: Barcelona. Avraham ibn Daud considerava doncs que Barcelona, el comtat de Barcelona no pertanyia a Sefarad.
Itskhaq ben Xeixet Perfet (Barcelona 1326-Alger 1408), en varies teixuvot, concretament la 79, la 209 i la 228, distingeix clarament el que es feia "a les santes comunitats de Sefarad, d'Aragó, de València i de Catalunya", separant doncs clarament els diferents territoris peninsulars. S'ha de tenir present que ja des d'Alfons I es va mantenir la separació i autonomia del regne d'Aragó enfront al comtat de Barcelona i que posteriorment, amb la conquesta de València i Mallorca, aquestes noves terres varen tenir també el tractament de regnes amb les seves institucions de govern i els seus furs. Jaume I ho va instituir així per debilitar el poder de la noblesa aragonesa i catalana en front als territoris conquerits de nou.
Itskhaq de Lattes (Montpeller), esmenta a l'obra Qiriat Sefer escrita en el 1372, els nombrosos escriptors jueus que hi ha hagut al Magreb, Sefarad, Catalunya, Tsarefat i Aixkenaz. Aquest autor ja remarca clarament que Catalunya no està inclosa dins el topònim Sefarad.
Ximó ben Tsemà Duran (Mallorca 1361- Alger 1444) distingeix en les seves teixuvot, III 118, III 30,86,157 i 327, entre Aixkenaz, Tsarefat, Provença, Catalunya i Sefarad11.
Xelomó ibn Verga, jueu castellà convertit en el 1506, en el Sevet Iehudà parla de Sefarad referint-se a Castella però no hi inclou els territoris de la Corona catalanoaragonesa. María José Cano ho va exposar en la ponència Los judíos de Aragón y Cataluña en el Sevet Yehuda de Selomoh Ibn Verga, en el Primer Col·loqui d'Història dels Jueus a la Corona d'Aragó a Lleida en el 1991.
Iom Tov ben Avraham (el sevillà) (segles XIII i XIV), deixeble de Xelomó ben Adret, en un dictamen adreçat a la comunitat de Valladolid, en les seves Seelot u-teixuvot, explica una certa pràctica jurídica seguida a "Sefarad i a Catalunya", amb això queda ben palès que aquest autor separa les dues entitats13.
Zerakhia ben Tsaruq, (finals segle XV) esmenta els dejunis previs a Purim justificant-los per les desgràcies ocorregudes als jueus de "Sefarad, Sicília, València, Sardenya i Catalunya"14. Aquestes pràctiques religioses estan molt ben exposades en el llibre de Walfish, Esther in medieval garb: Jewish interpretation of the Book of Esther in the Middle Ages, on també apareix la referència abans citada. Aquest llibre està publicat a Nova York en el 1993.
Fins i tot en el segle XI, àrabs i jueus andalusis incloïen a Catalunya dins dels territoris transpirinencs, és a dir en terres dels francs15, mai formant part de Sefarad tal com diu Ashtor a The Jews of Moslem Spain publicat a Philadelphia en el 1973.
Hi ha doncs força documentació de primera mà, és a dir d'autors jueus medievals que tenen molt clara la terminologia de Sefarad i a quins territoris s'aplicava en el moment en que ells vivien en els dits territoris. Són ells els que ho devien saber-ho millors doncs era la seva realitat.
El terme Sefarad no va incloure Catalunya fins ben entrat el segle XVI, quan ja no hi havia jueus reconeguts a les nostres terres i els jueus de fora començaren a emprar aquest topònim per anomenar les terres peninsulars.
Per tant l'aplicació del topònim Sefarad a terres catalanes en època medieval és absolutament incorrecte de igual manera que el gentilici sefardita no es pot aplicar als jueus catalans d'aquest mateix període. Aquests no varen tenir mai consciència de ser sefardites doncs ja s'ha pogut constatar que no ho eren.
D'altre banda identificar Sefarad amb Espanya, aplicat a època medieval, és també un greu error doncs el terme Espanya no va existir com a entitat política i amb aquest nom fins al segle XVIII, fins aquell moment i molt després del Reis Catòlics el nom oficial utilitzat va ser el de Regnes Hispànics, referit a les nombroses possessions autònomes i com a entitat política i estatal globalitzadora de tots aquests regnes, no com a ens geogràfic que ja existia en època romana amb la denominació d'Hispània, que després prengué també el nom d'Aspania, com apareix en documents àrabs de l'època del domini musulmà.
La Península estava formada per diferents regnes on a cadascun es parlava una llengua diferent que era la llengua materna i familiar del jueus del lloc on residien, és a dir: català, àrab, castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc....
Això vol dir que els jueus que vivien entre nosaltres tenien com a llengua materna el català, i l'hebreu era la seva llengua d'estudi i de litúrgia. Són nombrosos els documents confeccionats i firmats per batlles jueus, juristes jueus, secretaris jueus escrits en català amb notes en hebreu, fins i tot documents interns de les aljames que demostren que la llengua usada correntment era el català. La pertinença a una territori concret en el que es parla una llengua pròpia desemboca a la conclusió de que els jueus habitants d'aquest territori pertanyen a la cultura en la que es desenvolupa la seva vida, per tant els catalans jueus parlaven català i vivien immersos en una societat catalana, l'única cosa que els diferenciava de la majoria catalana cristiana eren les seves tradicions judaiques.
Convé donar una visió del que representaven els jueus que varen viure en el territori que més tard prendrà el nom de Catalunya des dels temps més antics fins a les dues dates crucials per la marxa de jueus dels territoris peninsulars i insulars: una el gran avalot de 1391 en el que molts jueus varen morir, molts es varen convertir forçosament i molts fugiren per poder seguir amb el seu judaisme, i l'altre data és l'expulsió definitiva dels regnes de Castella, Aragó, i dels estats de Catalunya, Sardenya i Sicília en el 1492, encara que al Rosselló l'edicte no va tenir vigència fins el 1493, al regne de Nàpols en el 1497 i al regne de Navarra fins el 1498. Per tant totes aquestes dates s'han de tenir ben presents per veure les diferents onades migratòries dels jueus dels territoris dels diferents regnes.
Ens és molt difícil determinar en quina data arriben els jueus al territori que més tard es denominarà Catalunya. Amb la gran Diàspora que es produeix amb l'imperi romà els jueus s'estenen per tots els territoris d'aquest imperi formant comunitats que es mantindran durant els segles. Entre aquestes n'hi haurà que s'establiran a les nostres terres. Pel moment les troballes ens indiquen una certa presència en època romana, però no l'existència de comunitats organitzades. De totes maneres és interessant el segell trobat a Empúries amb un maguen David i una lletra xim en el centre del maguen, o la làpida de la jove Meliosa de Tortosa (s. VI: trilingüe: grec, llatí, hebreu). Potser abans ja havien arribat jueus amb naus comercials fenícies, púniques o gregues, però encara no se'n ha trobat cap prova que ens pugui portar a una confirmació del fet.
El que sí és evident és que els jueus arribaren molt abans de que els catalans tinguessin consciència de ser-ho. Catalunya es va anar consolidant com a país en uns territoris on ja hi havia una minoria jueva des de temps antics, primer enmig d'una població majoritària politeista romana, arriana visigòtica després, cristiana visigòtica i encara més tard cristiana catalana.
Les comunitats jueves del territori que després serà el comtat de Barcelona, varen anar perfilant el seu tarannà i la seva pròpia cultura que es consolidà clarament quan el comtat de Barcelona s'afegí al regne d'Aragó, però les dites comunitats jueves no varen renunciar mai a la seva autonomia. Els reis catalans acceptaren d'una forma natural aquesta voluntat d'originalitat i fins i tot els privilegis reials tingueren sempre present aquest fet.
Els jueus dels diferents regnes tenien una cultura pròpia que no era per força la dels regnes veïns. La gran varietat cultural es veurà reflectida també posteriorment a l'expulsió en els diferents territoris en els que s'establiran. Els jueus catalans presentaven una voluntat d'autonomia ben reafirmada. L'estudi de les diverses comunitats demostra clarament que el judaisme peninsular era molt lluny de ser homogeni. Els diversos representats del judaisme dels diferents regnes de la península Ibèrica abans de l'expulsió no estaven disposats a abdicar ni a renunciar de la seva pròpia cultura ni a la seva pertinença a un determinat regne.
Els jueus marxaren en diferents moments d'algunes zones de la península. És evident que ja en el 1391 se n'exiliaren molts, i després amb l'expulsió de 1492 va ser un èxode força massiu, però molts es varen refugiar a regnes veïns que encara els rebien com Portugal o Navarra, dels quals desapareixerien uns anys més tard. Es varen repartir per la geografia mediterrània i europea, uns anaren al Nord d'Àfrica, altres a les repúbliques, ducats i comtats de la península Itàlica, altres al Imperi Otomà.
En general el camí dels jueus catalans va ser el que ja coneixien molt bé pels contactes comercials per la via marítima vers les terres mediterrànies
Dt Feb 13, 2007 11:38 pm
