Mor Irena Sendler

Polònia va perdre ahir una gran lluitadora contra el nazisme i una tenaç defensora i salvadora dels nens jueus de Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial. Després d'una llarga malaltia, Irena Sendler, la dona polonesa que va salvar centenars de nens jueus d'una mort segura al gueto de Varsòvia, va morir als 98 anys. La notícia va provocar una gran commoció entre la comunitat jueva i en diversos sectors polítics, socials i culturals del país.

Sendler, afable i extraordinàriament humil, va aprofitar la seva tasca com a treballadora social per treure dels guetos de Varsòvia -on accedia amb regularitat- uns 2.500 menors amagats en maletes i carretons per entregar-los a famílies que els van donar una nova identitat.

E.P.D

Aquest dilluns 12 de Maig ha mort als 98 anys d’edat IRENA SENDLER. Segurament aquest nom no us dirà res però la seva història segur que sí.
Irena Sendler va néixer a Polònia l’any 1910, en un poble anomenat Otwock, a 23 kms. de Varsòvia. El seu pare, Stanislaw Krzyzanowski, era un metge que tenia com a pacients majoritaris a jueus pobres. Stanislaw va ser activista del Partit Socialista Polac (PSP). Les seves idees van ser de gran influència per la jove Irena, que va estudiar literatura polaca, i va pertànyer a la Unió de la Joventut Democràtica, va participar en protestes diverses i finalment també es va fer membre del PSP. Irena treballava com administradora en el Departament de Benestar Social de Varsòvia, organitzant els menjadors comunitaris de la ciutat, quan Alemanya va envair el país l’any 1939.
Gràcies a l’esforç d’Irena, aquests menjadors no només donàven menjar diners i altres serveis als orfes, a la gent gran i als pobres, també van començar a entregar roba, medicaments i refugi a les famílies jueves. Per evitar les inspeccions, les registrava sota noms catòlics ficticis i les anotava com a pacients de malalties molt contagioses com el tifus o la tuberculosi.
L’any 1942 els nazis van crear el gueto de Varsòvia, una àrea tancada que només allotjava els jueus, on les famílies només podien esperar la mort. Si heu vist la pel·lícula “la llista d’Schindler” “el pianista” o altres similars sabreu ja del que estic parlant.
Horroritzada per les condiciones en que vivien els jueus, Irena es va unir al Consell per a l’ajuda de Jueus, Zegota, organitzat per la resistència polaca. Ella va ser una de les primeres organitzadores del rescat de nens jueus. L’any 1942, 5000 persones morien mensualment de gana i malalties al gueto.
Irena va obtenir un permís del Departament de Control Epidèmic de Varsòvia per poder entrar al gueto de forma legal. Anava cada dia per tal de fer contactes, portava menjar, medicaments, roba ... i portava un braçal amb una estrella per no cridar l’atenció i com a senyal de solidaritat amb els jueus.
Convèncer els pares de separar-se dels seus fills era una feina horrorosa per una mare jove com era la Irena. Els pares li preguntaven: "¿Pots assegurar-nos que viurà el nostre fill?" Ella només els podia garantir que si es quedaven es moririen. "En els meus somnis, encara els puc sentir plorar quan deixaven els pares” recordava Irena.
Tampoc era fàcil trobar famílies que volguessin acollir els nens jueus.
Va començar a treure els nens en una ambulància com a víctimes del tifus, però va arribar un moment que els treia de totes les maneres possibles: bosses de basura, caixes d’eines , carregaments de mercaderies, taüts, sacs de patates, carregaments de roba contaminada, ...... qualsevol oportunitat es transformava en una manera d’escapament en mans d’Irena.
Un altre mètode era una església que tenia dos accessos, un al costat del gueto i l’altre a la banda alemanya de Varsòvia. Els nois entraven a l’església per una banda com a jueus i sortien per l’altre cantó convertits en cristians.
Irena va aconseguir per la seva causa almenys una persona de cada un dels deu centres del Departament de Benestar Social. Amb el seu ajut va fer centenars de documents falsos amb signatures falsificades que donaven identitats temporals als nens. .
Però era més fàcil escapar del gueto que sobreviure a la banda alemanya. El rescat de cada nen suposava l’ajut d’almenys deu persones. Els nens eren els primers transportats a unitats de serveis humanitaris (pogotowie opiekuncze) i desprès a llocs segurs. Després els trobava llocs d’acollida a cases particulars, orfenats i convents. "Vaig enviar a la majoria dels nens a convents religiosos.” recordava. "Sabia que no tindria problemes amb les monges" Irena també va tenir una gran cooperació per allotjar als nois més grans. "Mai ningú es va negar a acceptar un nen." Va dir.
Irena es guardava un registre, codificat, dels noms dels nens i de les seves noves identitats. Aquest registre, únic, el guardava amagat en pots de vidre soterrats sota un pomer al jardí de casa d’un veí, davant dels cuartells alemanys. Tenía l’esperança que algun dia podria desenterrar els pots, trobar els nens i explicar-los el seu passat.
En total els pots tenien 2500 noms de nens salvats.
Finalment els nazis es van adonar de les seves activitats i el 20 d’octubre de 1943, Irena va ser detinguda i empresonada per la Gestapo. Malgrat que era la única que sabia els noms i les adreces de les famílies que acollien els nens, va suportar la tortura i no va trair els seus socis i col·laboradors ni a cap dels seus nens amagats. Li van trencar els peus i les cames durant la tortura, però ningú va poder treure-li cap informació. Irena va passar tres mesos a la presó de Pawiak on va ser sentenciada a mort.
Mentres esperava l’execució, un soldat alemany se la va emportar per un "interrogatori addicional". Al sortir, li va cridar en polac "¡Corre!" Al dia següent es va trobar el seu nom en la llista dels polacs executats. Els membres de Zegota havien aconseguit parar la seva execució subornant als alemanys. Irena va continuar treballant amb una identitat falsa.
A l’acabar la guerra, Irena va desenterrar els pots de vidre i va utilitzar les notes per retrobar els 2500 nens que havia allotjat amb famílies adoptives. Els va reunir amb els seus parents escampats per tota Europa., però val a dir que la majoria havia perdut les seves famílies en els camps de concentració nazis.
Els nens només la coneixien pel seu nom en clau : Jolanta. Anys més tard, quan la seva foto va sortir als diaris desprès d’haver rebut un premi per les seves accions humanitàries durant la guerra “un home, un pintor, em va trucar “ va explicar Irena. "Recordo la seva cara, em va dir, vas ser tu qui em vas treure del gueto de Varsòvia. Vaig tenir moltes trucades com aquesta.”
Irena Sendler no es va considerar mai una heroïna. Mai es va adjudicar cap mèrit per les seves accions. "Hagués pogut fer més” va dir "Aquest lament em seguirà fins el dia de la meva mort”
Per tot això Polònia la considera una heroïna i la va proposar com a premi Nobel de la Pau el 2007. El guardó va anar a parar a mans d'Al Gore.
Més tard va continuar treballant pels mes desvalguts, i encara avui dia podeu col·laborar amb el seu projecte visitant http://www.irenasendler.org/

Extret de http://latonteriadeldia.blogspot.com

Mentiras



Ha muerto Irene Sendler, la mujer que salvó a 2.500 niños del gueto de Varsovia. Durante años no se supo de su existencia porque el comunismo nunca habló de ella. Fueron unos estadounidenses quienes descubrieron la hazaña de esta mujer que sacaba a niños del gueto, los escondía bajo nombres católicos y guardaba sus identidades en botes de conserva, bajo un manzano. Condenada a muerte por los nazis, fue rescatada por la resistencia cuando iba camino del patíbulo. En la prisión de Pawiak, encontró una estampa con la leyenda "Jesús, en vos confío". La conservó hasta el día en que se la regaló a Juan Pablo II. Descanse en paz esta mujer, justa entre los justos.

Dicen los que dicen conocer el conflicto árabe-israelí que el Estado de Israel nació gracias al holocausto. En parte, pues, a esa Europa con mala conciencia de la que Irene Sendler fue una de sus pocas honras. Esta afirmación, repetida hasta convertirla en un axioma del discurso antiisraelí, es, sin embargo, una de las muchas mentiras que adornan la historia del conflicto. Contrariamente, ni Gran Bretaña -que acuñó el término judenfrei, libre de judíos, cuando creó el reino de Transjordania- ni nadie en Europa tuvo en cuenta el holocausto, y los puertos de todo el mundo se mantuvieron cerrados a la llegada de los supervivientes del exterminio. Sólo cabe recordar la tragedia del Patria, con 1.700 judíos, que se hundió en Haifa sin que los británicos permitieran su amarre. O el buque Struma,que fue relanzado a mar abierto y naufragó en el mar Negro, donde se ahogaron centenares de judíos. O la tragedia del Exodus...

Si la creación del Estado de Israel llegó finalmente a la ONU, hace 60 años, fue por el encono de los judíos que, desde hacía siglos, soñaban con esas tierras, origen de toda su memoria. Pero fue, también, por la lucha suicida que protagonizaron hasta conseguir el reconocimiento. A partir de ese momento nació el Estado de Israel, que no tuvo ni un día de respiro y que ha logrado sobrevivir contra todo pronóstico. No sólo ha sobrevivido. También ha conseguido cuajar una democracia en una tierra convulsa y avanzar en ciencia y medicina. Sin embargo, su creación también es el inicio de un edificio de mentiras que ha construido la distorsión más flagrante de la historia moderna. Y en ese edificio se basan la mayoría de los tópicos que criminalizan a Israel.

Sobre Israel no se analiza, se miente, hasta el punto de que muchos de los solidarios con Palestina crean una historia paralela que nunca existió. Por ejemplo, que "Palestina siempre fue árabe". Nunca existió ningún Estado árabe en Palestina, considerada por los árabes parte de Siria. Desde el año 1300 a.C. existió un reino hebreo. O que "los judíos robaron las tierras a los árabes". Mentira. En 1947 los judíos tenían 463.000 acres: 45.000 comprados a los británicos, 30.000 a las iglesias y 387.500 a los terratenientes árabes, la mayoría residentes en Damasco. Y así hasta el infinito.

El concepto de pueblo palestino tiene 50 años: nace en los campos de refugiados jordanos y fue usado por estos países para mantener una situación de guerra. El resultado actual es la derivada de la injerencia árabe, la corrupción de sus dirigentes, la inculcación del fanatismo, primero panarabista y ahora islámico, y la negativa musulmana a tener de vecino un país democrático. Si 60 años después aún no hay paz, lo fácil es culpar a Israel, y sin embargo ningún otro país está más harto de la guerra. No así sus vecinos, que continúan financiando el terrorismo, alimentando el odio antijudío y negando toda opción de paz.

La nakba palestina, pues, no nació hace 60 años de la mano de los judíos. Nació el día que los árabes decidieron usar a los árabes de Tierra Santa para destruir un joven Estado. Y nunca más dejaron de usarlos. Podemos levantar banderas de odio a Israel, como hacen tantos izquierdistas. Pero la verdad sigue siendo tozuda. Israel es el único Estado del mundo amenazado de destrucción. El único que tiene que pedir perdón por existir. Y el único que puede desaparecer. Sesenta años después, los descendientes de la shoah aún no viven en paz. Y ahora, como entonces, continúan llevando el estigma de la culpa. Nada nuevo, pues, bajo el sol bíblico.

Pilar Rahola

Se rueda una película sobre la vida de la heroína del Holocausto Irena Sendler


AJN.-
La historia de Irena Sendler, la asistente social que durante el Holocausto salvó a 2.500 niños judíos del exterminio nazi, será llevada a la televisión por medio de un film que se encuentra en la etapa previa de producción.
Sendler falleció ayer a los 98 años en un hospital de Polonia y era considerada una heroína.
La película está basada en la biografía autorizada de la mujer, que ayudó a huir a miles de niños del ghetto de Varsovia durante la Segunda Guerra Mundial.
El film, producido por el canal Hallmark, se encuentra en proceso de pre-producción, aunque ya se confirmó que será rodada en Polonia.
Hallmark aseguró haber adquirido los derechos de la película tras cerrar un acuerdo con Sendler y su familia en 2007.
John Kent Harrison será el guionista y el director de la película, y se acercó a la historia de la mujer cuando viajó a Polonia hace tres años para filmar una miniserie del Papa Juan Pablo II.
Sendler, que era una trabajadora social cuando la Alemania nazi invadió Polonia en 1939, ingenió arriesgadas operaciones de rescate para salvar los chicos.
La película se basa en e libro “Madre de los chicos del Holocausto: la historia de Irena Sendler” que escribió Anna Mieszkowska en 2005.
BK-GT