Per un correu que he rebut de l'institut Ayn Rand, he pogut llegir el text següent que us he traduït per considerar-lo prou interessant. El text original és obra d'un tal Elan Journo.
En la seva visita recent a l'Orient Mitjà, el vicepresident Cheney manifestà la creença de l'administració Bush de que ja fa temps que hi hauria d'haver un estat palestí i prometé ajudar a fer realitat aquest objectiu. Uns quants republicans i demòcrates estan d'acord en que l'administració Bush hauria d'ajudar a satisfer les aspiracions palestines llargament ajornades a tenir un estat. La idea és que en fer això, Amèrica faria un gran pas per apagar les flames del terrorisme islàmic.
Però, millorarà la seguretat americana el fet de recolzar un estat palestí?
Només si pensen que tot anirà millor si fomenten un nou estat palestí.
Pot semblar molt forta l'afirmació del president Bush de que els palestins “només volen l'oportunitat de fer servir els seus talents i els dons per millorar les seves vides i construir un futur pels seus fills.” El discurs de Bush que sentim és que els terroristes i els que els recolzen no són sinó elements radicals que seran marginalitzats sota el nou estat, el qual coexistirà en pau juntament amb Israel i occident.
Però escoltem els sermons dels divendres dels clergues palestins, exigint atacs violents contra Israel. Mirem els pòsters cridaners a les cases i botigues del palestí ordinari, glorificant amb passió els “màrtirs” i líders terroristes. Mirem l'excavació coordinada de túnels per passar armament i explosius de contraban. Mirem la complicitat de la població amb els terroristes islamistes i la seva riuada de reclutaments. Recordem els anys de ferotges atacs contra les ciutats Israelianes.
Si la majoria de palestins només volen la pau i una vida millor, no menystindrien ni farien la guerra a l'únic estat de la regió, Israel, que protegeix els drets individuals i ofereix un estàndard de vida molt superior al dels règims àrabs (fins i tot dels més rics). Millorarien molt més, serien més lliures i estarien més segurs si rebutgessin les pedres, bales i cinturons d'explosius i cerquessin viure i treballar a Israel (com ho van fer una vegada).
En lloc d'això, han sortit al carrer per protestat per les negociacions d'una coexistència pacífica amb Israel. Ideològicament, les seves faccions dominants són els islamistes totalitaris de Hamas i els terroristes nacionalistes de Fatah. Només difereixen en la seva forma de dictadura -religiosa o ètnica-. Ambdós prometen als seus seguidors , d'una manera o d'un altre, anihilar Israel.
L'hostilitat cap a Israel, l'única nació lliure en tot l'Orient Mitjà, hauria de fer que qualsevol president nordamericà prengués una postura ferma contra la causa palestina. Particularment en aquest món posterior al 11/9, Washington hauria de saber reconèixer que la seguretat americana es consolida impedint que els terroristes islamistes tinguin un altre baluard i camp d'entrenament.
Donada l'aclaparadora evidència que això mina la seguretat americana, què explica la promesa de l'administració Bush de que passi el que passi farà “tot el que pugui” per recolzar un estat palestí? L'administració creu que nordamèrica té l'obligació d'alleujar el sofriment dels dissortats del món, a pesar del cost de vides que els impliqui.
Això explica, després que els palestins van col·locar a Hamas al poder a Gaza, que Washington respongués amb “compassió” per les seves necessitats “humanitàries”. Naturalment els Estats Units i els seus aliats europeus es sentiren obligats a “isolar” el règim d'Hamas tallant-li els ajuts directes a l'Autoritat palestina. Però es negaren a creure que els mateixos palestins són els responsables de com han votat, perquè ja eren extremadament pobres. Això significa no jutjar-los i absoldre'ls de la culpabilitat d'escollir a uns assassins per liderar-los. Així, a pesar de l'embargament de l'ajut al govern d'Hamas, en el 2006 l'ajuda americana cap als palestins s'incrementà en un 17% fins els 468 milions de dòlars, sostenint el seu proto-estat terrorista.
La política que en resulta és advocar, facilitar i vitalitzar l'agressió palestina. Hem vist, el 2006, una guerra contra Israel desfermada per Hamas-Hezbollah amb el suport popular i atacs en curs des de Gaza. Hi han informes de que Al Qaeda ja s'han establert al costat d'altres jihadistes en els territoris palestins. Imaginem el creixement vertiginós de camps d'entrenament terrorista i fàbriques d'explosius sota un estat de sobirania palestina. Imaginem l'encoratjament que sentirien els jihadistes operant sota un règim que Washington hagués creat i beneit.
Aquest és el preu d'una política basada no en l'enfortiment de la seguretat nordamericana, sinó en la llàstima immerescuda. Aquest és el preu d'ignorar volgudament la naturalesa infame dels objectius palestins, tractant aquesta gent hostil com si fossin irreprotxables i recompensant la seva irracionalitat.
No és hora que demanem una política que posi la nostra seguretat al davant?