Hi ha tants forats! Article de Moshé Yanai(*)

Hi ha tants forats! Article de Moshé Yanai(*)





Israel
ha hagut d'acceptar el cessament del foc. Siguem francs, i vegem les
coses tal com són; no era encara el moment, quedava encara molta cosa
per fer. Però no existia cap altra alternativa. El món, aquest llogaret
virtual que és ara, no ens hagués permès cap altra cosa. La potència de
les doloroses imatges que es van transmetre van impresionar tant, que
no era possible prosseguir la lluita. D'aquest costat, no havia cap
notícia que fos sensacional: alguns morts, alguns ferits. Moltes
destrosses a Haifa i a la Galilea, però de cap manera comparables a la
manera com ha quedat el reducte shiita a Beirut. Per ambdós costats,
refugiats a centenars de milers. Però ningú va dormir en els parcs
públics de Tel Aviv, com passava a Beirut, perquè va haver qui els van
acollir. ¿Per alguna cosa som JUEUS, no?

Israel
hagués pogut prosseguir la lluita durant un temps més; la reraguarda
convertida en una avantguarda valerosa podia, i fins a demanava a
crits, que es completés la tasca. Que s'exterminés l'enemic. En el
passat Israel ha sabut derrotar a exèrcits àrabs que van quedar
pràcticament aniquilats; en el present cas, es tractava d'un escamot
terrorista tan esbojarrat i indisciplinat des del punt de vista militar
que de fet era una força suïcida: pocs han estat els presoners
capturats, es conten en centenars els que han mort. Era qüestió
d'atacar i aniquilar cadascun dels innombrables focus de resistència.
Que sigui dit entre parèntesi, ens hagués costat no poca sang. Tots
diuen que el formatge està bé si és foradat. No s'equivoquen, ningú
oculta aquest fet. Però era el millor que es podia esperar. Per
descomptat, no té sentit quedarse a ocupar terra libanesa, la trista
experiència del passat ens dicta sortir com més aviat millor d'aquella
terra. Es va emprendre l'atac en aquest territori perquè era l'únic
mitjà de lluitar contra aquest terrible càncer que corseca tot el bo
que podia haver hagut en el país veí.

Hi ha en aquest acord un
aspecte intrigant. Es podria dir que Israel ha lluitat contra una força
invisible. Hezbolá no és esmentada en cap dels capítols de la resolució
de Nacions Unides, Israel i el Líban són les parts involucrades. Però
em sembla que això és positiu; el món es nega a reconèixer l'existència
d'un Estat dintre d'un Estat. L'avançada de les forces del mal que
mouen els fils des de Teheran, seu del nou tirà que personifica un
Hitler contemporani. Israel bé sap que és el seu principal enemic,
Nasarala i els seus sequaços són únicament l'avançada d'un país
fonamentalista, per al qual l'Occident és el seu principal enemic; i
Israel, l'avançada d'aquesta civilització. S'ha d'assenyalar aquesta
veritat per a que en prenguin bona nota les nacions europees. Són al
punt de mira dels aiatolàs iranians. No ha estat casual que algun
descurat xeic musulmà hagi parlat de la necessitat d'arribar fins a Al
Andalus. Hagués pensat que es tractava de l'actual Andalusia, però ara
sé que es referia a tota la Península Ibèrica que va ser mora a l'Edat
Mitjana. És a dir, al marge d'aspirar a fer-se amb el meu país, ara
resulta que la meva terra natal estaria inclosa en aquest monstruós
propòsit. I allà, en aquesta Barcelona que tant estimo, hi ha tants que
dormen el somni dels sants. Per què no desperten, collons?

(*)L'autor
és traductor i periodista. Nat a Barcelona el 1930 va ser expulsat amb
la seva familia pel règim feixista de Franco, després d'enviar el seu
pare a un camp de concentració. Es-Israel.org