Article a l'Avui de la guerra dels 6 dies.

Ferida sagnant

Fa ara 40 anys, entre el 5 i el 10 de juny, Israel va desfermar una guerra contra Egipte, Síria i Jordània que va guanyar, però que alhora es va convertir en l'origen de molts conflictes que encara no s'han solucionat

Israel va iniciar ara fa quaranta anys un conflicte llampec que va guanyar en el camp de batalla, però que va tenir unes conseqüències tràgiques que encara s'arrosseguen.

Parlem de la Guerra dels Sis Dies, durant la qual l'exèrcit d'un país que no arribava a les dues dècades d'existència oficial va derrotar una coalició àrab formada per Egipte, Síria i Jordània.

Però seria un error considerar que l'atac israelià va ser gratuït, sense fonament. Des del moment de nèixer, Israel s'enfrontava amb l'hostilitat dels veïns àrabs i dels palestins, contraris a la partició aprovada per l'ONU el 1947. Només la destrucció del nou Estat era acceptable.

No va ser la primera guerra. Hi va haver l'antecedent de la Guerra de Suez del 1956, guanyada per la coalició de França, el Regne Unit i Israel, però que al capdavall es va transformar en una derrota diplomàtica i va començar a covar un ressentiment àrab que és un ingredient necessari per entendre la política d'aquella regió de Pròxim Orient.

Després del conflicte del 1956, la missió dels cascos blaus coneguda com UNEF es va desplegar a la península del Sinaí. Era una força d'interposició entre Egipte i Israel.

Terrorisme
Però la pressió de l'opinió pública àrab va fer que països com Egipte, Jordània i Síria, tots ells protegits per la Unió Soviètica, continuessin hostilitzant Israel, aquest cop amb el mecanisme de la guerrilla terrorista, que es promovia o es tolerava: hi va haver 35 incursions al 1965, 41 al 1966 i 37 als quatre primers mesos del 196.

El 17 de maig del 1967, només dos dies després que Israel celebrés el dia de la Independència, Egipte va demanar formalment la retirada de les tropes d'interposició i va remilitaritzar el Sinaí i la frontera d'Israel. El 2 de maig va bloquejar els estrets de Tiran, a través dels quals Israel comerciava i rebia bona part del petroli iranià.

Mentrestant, el president egipci, Gamal Abdel Nasser, pronunciava discursos amenaçants i avisava que l'objectiu bàsic era "destruir Israel". I a Síria havien ascendit al poder els sectors més radicals del partit Baas. Jordània era reàcia a enfrontar-se amb Israel, però tenia el problema d'una opinió pública hostil al nou Estat i, sobretot, un gran volum de refugiats palestins que pressionaven i que cada dia donaven més problemes interns.

Sentint-se amenaçat pel bloqueig i pel moviment de tropes egípcies, Israel va trencar les hostilitats el 5 de juny. Tot i que la guerra ja es veia a venir, l'atac va ser per sorpresa, sense declaració prèvia.

Segona part:

Una acció llampec

El tret de sortida de l'anomenada Guerra dels Sis Dies que va enfrontar Israel amb Egipte, Síria i Jordània, ara fa 40 anys, va ser l'anomenada operació Focus, que va consistir en destruir com més avions militars egipcis millor.

L'operació estava molt pensada: l'aviació egípcia feia una ronda aèria quan sortia el sol i aterrava cap a les 8 del matí. Atacar en aquell moment era òptim, ja que els pilots estarien confiats i els aparells no tindrien prou combustible per reaccionar.

Així doncs, l'aviació israeliana va aconseguir destruir 286 dels 420 aparells egipcis. També va acabar amb 13 bases aèries i 23 estacions de radar. Israel, en canvi, només va perdre 19 dels seus 250 avions.

Hores després, l'operació es repetiria contra l'aviació jordana i la siriana. L'endemà encara atacarien una base aèria iraquiana. Aquestes operacions va ser decisiva en el desenvolupament de la guerra

Alhora, la infanteria va envair la península del Sinaí i va atacar la franja de Gaza, que va ser ocupada l'endemà, després de violents combats contra els egipcis.

Síria i Jordània
Com a resposta, i també enganyats per uns informes que deien que Israel estava sent derrotat al Sinaí, Jordània va bombardejar la zona d'influència israeliana de Jerusalem i Síria atacava, des dels Alts del Golan, els assentaments de Galilea. Prou motiu com per iniciar una acció de represàlia.

L'endemà, 6 de juny, l'exèrcit israelià va conquerir Umm Quatef, el-Arish, Latrun, Ram Al·lah i Jenín, alhora que iniciava el setge de la part vella de Jerusalem.

El 7 de juny, la marina i els paracaigudistes israelians van capturar Xarm el-Xeic, on ara hi ha un balneari turístic que ha estat víctima de diversos atemptats islamistes. Amb aquesta operació, Israel aconseguia reobrir els estrets de Tiran i declarava un estatut d'aigües internacionals de lliure pas per als vaixells mercants.

Al final del dia, gairebé tota la península del Sinaí estava en mans israelianes.

Però a més, una altra brigada de paracaigudistes va ocupar la part vella de Jerusalem, que incloïa l'Esplanada de les Mesquites, zona en litigi permanent des de llavors, perquè era i és un símbol per als musulmans.

Finalment, els israelians van penetrar a Nablús, Judea i Hebron, entre altres ciutats, fins arribar al riu Jordà.

Atac al Liberty
El 8 de juny no hi va haver cap batalla important, però sí es va produir un fet crític: les forces aèries israelianes van atacar el vaixell estadounidenc USS Liberty i en va fer 34 morts i 173 ferits. L'atac va ser un error dels israelians, tal com van determinar les diverses comissions d'investigació. Alguns van dir llavors que l'atac va ser intencionat, però es tracta d'una versió absurda i inversemblant.

Aquest mateix dia, Israel va fer una proposta de treva, acceptada per Egipte però no per Síria. En conseqüència, Israel va concentrar els atacs en aquest país els dies 9 i 10 i va ocupar diverses poblacions dels Alts del Golan.

Síria, tot i tenir unes pèrdues inferiors a les que es pensava, es va retirar. I si Israel no va avançar fins a Damasc va ser per causa de la intensa pressió internacional. Així doncs, la guerra va finalitzar el 10 de juny.

Durant uns moments, aquest conflicte va estar a punt de remoure el complex escaquer de la Guerra Freda. La Unió Soviètica va amenaçar amb intervenir a favor dels seus aliats en la regió i, en resposta, els Estats Units van enviar la Sisena Flota a la costa de Síria.

l'última part sortirà demà passat.

Fotos:


Uns palestins es rendeixen als israelians a Gaza / PIERRE GUILLAUD - AFP PHOTO



Un soldat israelià vigila uns refugiats al Pont Allenby, de pas cap a Jordània / AFP PHOTO


El general Ariel Sharon en una fotografia captada al juny del 1967 / AFP PHOTO


Uns soldats sirians es rendeixen als isralieans als Alts del Golan / MOSHE MILNER - AFP PHOTO


Unes dones israelianes saluden les seves tropes a Gaza / PIERRE GUILLAUD - AFP PHOTO

Humiliació àrab

La derrota de l'aliança a mans d'Israel va ser un cop molt dur per a l'autoestima àrab. El conflicte va causar un total de 15.000 morts, 50.000 ferits i més d'11.000 presoners. Es va alegar llavors que Israel havia rebut ajut dels Estats Units, però es va callar que els àrabs la rebien de la Unió Soviètica. Amb tot, alguns països àrabs van trencar les relacions amb els Estats Units.

Com a balanç, Israel aconseguia augmentar la superfície del seu territori, amb la incorporació dels Alts del Golan, Cisjordània, Gaza i el Sinaí, tot i que la península la va retornar a Egipte arran dels acords de Camp David del 1982, i que va marxar de Gaza el 2005.

Després del conflicte, Israel multiplicava les fonts futures de conflicte. Perquè justament a les zones ara ocupades de Gaza, Cisjordània i Jerusalem vivien molts palestins víctimes de conflictes anteriors i, per tant, eren molt actius.

L'ONU va debatre el conflicte durant sis mesos i al final va emetre una resolució: el 22 de novembre del 1967, el Consell de Seguretat reconeixia el dret a la sobirania i la integritat territorial d'israel, però també denunciava l'expansió territorial feta per la força i en sol·licitava la retirada. També es demanava que se solucionés el problema dels refugiats palestins, que a hores d'ara encara està pendent. També es reconeixia el dret de cada país de la regió a viure "en pau dins de fronteres segures".

Els països àrabs van considerar que la resolució era insuficient i no la van firmar.

Caiguda del panarabisme
El conflicte va tenir més conseqüències: el panarabisme laic de Nasser entrava en fallida i començava a ser substituït per l'islamisme d'arrel religiosa. El fenomen d'Al-Qaida no es pot entendre sense aquest punt de partida, tot i que no ho explica totalment.

Però a més, la humiliació va contribuir a l'ascens de Fatah, facció liderada per Iàsser Arafat, dins de l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP). Arafat va imposar les bases d'un futur Estat palestí i va apostar llavors per enfrontar-se militarment a Israel.

Entre els anys 1967 i 1970, l'activitat terrorista palestina va ser molt intensa. I també ho van ser les represàlies israelianes. Hi van morir milers de persones.

Els palestins també van aprendre que no podien refiar-se de la solidaritat àrab.

De fet, a Jordània, els refugiats palestins s'estaven convertint en una molèstia per al rei Hussein, ja que estaven constituïnt un Estat dins de l'Estat. No solament promovien atemptats contra la seva persona i alguns es dedicaven al robatori i l'extorsió sinó que, des del seu territori, es promovien accions terroristes, com el segrest d'avions.

Finalment, en una operació coneguda com a Setembre Negre, al 1970, molts palestins van ser expulsats de Jordània. Com ho serien, anys més tard i de la mà de l'exèrcit israelià, del Líban.

Seis días para recordar con precisión

Con el 40 aniversario de la sorprendente victoria de Israel en la Guerra de los Seis Días ha llegado una avalancha de historia revisionista

por Jeff Jacoby


Con el 40 aniversario de la sorprendente victoria de Israel en la Guerra de los Seis Días ha llegado una avalancha de historia revisionista, imbuida la mayor parte de ella de simpatía hacia los palestinos, desaprobación a Israel, e indignación por la presente "ocupación" que se dice se encuentra en el corazón de la vorágine de Oriente Medio.

En la página web de la BBC, por ejemplo, la retrospectiva del editor de Oriente Medio, Jeremy Bowen, sobre la guerra -- "Cómo definió Oriente Medio 1967" -- comienza observando que "solamente llevó seis días que Israel aplastase a las fuerzas armadas de Egipto, Jordania y Siria". Continúa para enfatizar que "las fuerzas aéreas israelíes destruyeron la fuerza aérea egipcia sobre el terreno la mañana del 5 de junio de 1967 en un ataque sorpresa".

Pero la BBC no hace intencionadamente ninguna alusión a lo que habrían hecho los árabes para provocar el ataque de Israel, aparte de difundir "amenazas que hielan la sangre" por la radio. El enorme amasijo de ejércitos árabes a lo largo de la frontera de Israel, la expulsión de las tropas pacificadoras de la ONU de la Península del Sinaí por parte del dictador egipcio Gamal Abdel Nasser, el cierre ilegal del Estrecho de Tirán, el cual privó a Israel de su principal suministro de petróleo -- la BBC no menciona nada de ello.

En su lugar, Bowen afirma que los generales "altamente auto-confiados de Israel" estaban impacientes por ir a la guerra porque sabían que no podían perder. (En la realidad, los líderes políticos y militares de Israel estaban profundamente inquietos; tan importante era el stress que Yitzhak Rabin, el jefe del mando, sufrió una crisis nerviosa). "El mito de la guerra de Oriente Medio de 1967", afirma Bowen dando un vuelco a la historia, "fue que el David israelí derrotó por puntos al Goliath árabe".

El relato de la BBC, desafortunadamente, no es único. En la narrativa revisionista, lo más importante de 1967 no es que Israel sobreviviera a lo que sus enemigos habían concebido como una guerra de aniquilación, sino que en el curso de hacerlo, ocupó territorio árabe, parte del cual aún conserva. "Terminar la ocupación" es el tema de incontables concentraciones anti-Israel en todo el mundo en este fin de semana. El Secretario General de la ONU difundió una declaración recordando a las víctimas del conflicto de Oriente Medio, "particularmente a los palestinos que siguen viviendo bajo la ocupación se ha durado 40 años". Un "mensaje" de dos páginas de las Iglesias Reunidas de Cristo condena repetidamente la ocupación de Israel: utiliza alguna forma de la palabra "ocupar" en 15 ocasiones, pero no menciona ni una vez las décadas de terrorismo árabe que han enviado a tantos israelíes a la tumba con anticipación.

Considerando la frecuencia con que "la ocupación" se identifica como el principal impedimento a la paz árabe israelí, habría esperado que las discusiones del 40 aniversario de la guerra desgranasen el hecho de que en 1967 no había ocupación, cuando los árabes se agolpaban en las fronteras de Israel para la guerra. Pero eso habría significado reconocer que el odio y la violencia árabes provocan la ocupación -- no al revés, como dice la presente corriente.

Y así el artículo de aniversario de la revista Time sobre la Guerra de los Seis Días depende por completo de la perspectiva de un palestino que ha vivido toda su vida bajo la acción del West Bank. En ninguna parte el artículo de 2500 palabras se detiene para observar que nunca habría habido ocupación del West Bank si el rey Hussein de Jordania hubiera accedido a las peticiones públicas y privadas de Israel de mantenerse al margen de la lucha. En su lugar, Hussein bombardeó Tel Aviv y Jerusalén y envió aviones de guerra a bombardear Netanya. Radio Amman anunciaba en nombre del rey que todos los israelíes debían ser "hechos pedazos". Solamente entonces Israel, luchando en autodefensa, entró en el West Bank.

Hace 40 años Time no se confundió acerca de dónde deberían estar las simpatías de la gente civilizada. Informando sobre la guerra en su número del 16 de junio de 1967, Time destacaba las belicosas amenazas de Nasser y observaba "las fuerzas árabes que se reúnen ostentosamente alrededor de la patria judía". Explicaba a sus lectores en lenguaje claro que "desde que Israel fuera creado hace 19 años, los árabes se han estado preparando para el día en el que pudieran destruirlo". (Una semana más tarde, la portada de Time había sido ilustrada: "Israel: la lucha por sobrevivir"). Ponía la alarma de Israel en el contexto de "una población árabe hostil de 110 millones de amenaza a sus 2,7 millones propios".

Y citaba a los árabes textualmente: "'Nuestro pueblo lleva esperando 20 años esta batalla', ruge El Cairo. 'Ahora enseñarán a Israel la lección de la muerte'... '¡Matar a los judíos!' grita Radio Bagdad. Un mando sirio ofrecía el pronóstico precipitado a la audiencia radiofónica de que destruiría Israel en cuatro días'". Los israelíes de 1967 no dudaron de que El Cairo, Bagdad y Damasco pretendían hacer exactamente lo que decían. Tampoco Time. Cuatro décadas más tarde la narrativa ha cambiado, pero los hechos, tercamente, son los que son.

Es un hecho que si Israel hubiera perdido la Guerra de los Seis Días, no habría habido ocupación estos últimos 40 años. Es un hecho también que tampoco habría habido Israel.

Jeff Jacoby es columnista de The Boston Globe. Sus artículos pueden recibirse en http://www.jeffjacoby.com