La pell de xai
Pilar Rahola (Periodista i escriptora)
Si alguna cosa defineix la correcció política, pel que fa als grans conflictes que afecten el món, és la creació d'unes icones d'opinió, el discurs de les quals sona bé a les orelles de l'esquerra oficial. Aquest naixement de les deïtats del pensament correcte és especialment notable quan tractem el tema del Pròxim Orient, qüestió espinosa que se simplifica fins als ossos quan més oficialment d'esquerres és qui l'analitza. Aquestes icones, i aquest pensament, tenen uns trets tan característics, que val la pena analitzar-los. Prèviament, però, posarem noms a aquestes deïtats que els periodistes progres treuen a passejar, tothora. Parlo, entre molts, de Maruja Torres i de Gema Martín Muñoz, aquesta darrera considerada autèntica "experta" del món islàmic. Sobre la primera poc a dir. Va veure la llum quan va anar al Líban i s'hi va quedar penjada, i ara ens delecta amb algunes de les cròniques més judeòfobes i antioccidentals que podem trobar en l'actualitat. Personalment no he estat mai fan de Tomàs Alcoverro -una altra icona-, perquè, tot i ser una gran persona i un bon periodista, ha exercit la mirada obliqua durant anys, però, comparat amb Maruja Torres, el Tomàs és un exercici de neutralitat. Tanmateix, crec que l'esbiaixament de la Maruja és tan notable que resulta fins i tot decoratiu en un panorama que, al capdavall, fa molt que no practica el pensament crític. Una nota de color. El cas de Gema Martín Muñoz em sembla molt més rellevant i, des de la meva perspectiva, molt més preocupant, i atès que no fa gaire va gaudir de tres quarts d'hora d'entrevista amb la Mònica Terribas a TV3, amb la pretesa excusa de la seva condició d'experta, i atès també que la criden a la SER cada vegada que volen "analitzar" la qüestió de l'Iran i etcètera, val la pena analitzar els motius pels quals ha esdevingut una icona. Sobretot tenint en compte que, una persona que, com ella, presideix la Casa Árabe, que té en els seus òrgans rectors tots els ambaixadors del món àrab, no deu gaudir, precisament, d'una mirada objectiva. Ni tan sols, goso dir, d'una mirada lliure...
Tanmateix, a diferència de qualsevol dels que no participem del pensament únic progressista -que estem sota sospita de parcialitat, i hem de donar milers d'explicacions per justificar la nostra dissidència-, persones com la Gema Martín passen per ser prestigioses, neutrals i, ai las!, crítiques. En què es basa la creació d'una icona com aquesta, malgrat l'evidència de la seva militància ideològica? Com és possible que, per analitzar periodísticament el conflicte nuclear amb l'Iran, es consideri interlocutora imparcial qui presideix un organisme àrab? És possible perquè, en aquests temps d'inexistència de debat intel·lectual, substituïdes les idees per les consignes, el prestigi progre es guanya aplicant, amb inequívoca fidelitat, els cinc principis del catecisme laic: Estats Units és el mal del món, el segon mal del món és Israel, el món islàmic és innocent i víctima, el terrorisme islamista és culpa d'Occident, i les dictadures feixistes islàmiques no són el problema. Des d'aquesta perspectiva, simplista però eficaç, tot quadra en l'anàlisi, i aleshores la tirania iraniana passa a ser víctima, i les democràcies occidentals més importants del planeta passen a ser les culpables de totes les seves maldats, atacs terroristes inclosos. Ahir, que la sentia a Can Francino comentant una enquesta del Times sobre l'odi que el món musulmà té cap a Occident, i fent el seu previsible discurs anti-Bush, obviava coses tan bàsiques com que la fàtua de Bin Laden contra els "croats" és de l'època Clinton, que tot el cos ideològic yihadista és dels anys trenta -quan encara no existia ni Israel-, que la immensa riquesa àrab no ha servit per construir ni una sola democràcia i que són líders àrabs els que eduquen la seva societat en el fanatisme totalitari. És a dir, ho obviava tot, reduïda la qüestió a la coneguda maldat ianqui. De fet, és el mateix discurs estalinista de dècades, passat ara pel sedàs de la multiculturalitat. Llops amb pell de xai, alumnes avantatjats de l'inefable Tariq Ramadan, que camufla amb veu de vellut la duresa del pensament integrista. Al final, el que queda és la nul·la capacitat de generar un discurs crític seriós, més enllà de la floritura benpensant de la propaganda d'esquerres. Un desastre per al pensament. I un èxit per a les dictadures islàmiques, que veuen, en aquests progres de cartilla, els seus aliats més eficaços.
www.avui.cat
Dj Feb 22, 2007 11:39 pm
