Francesc Puigpelat
Dos mons. El de la pobresa i el de la pijería. El dels rics i el dels pobres. El dels desheretats i el dels hipòcrites. Amb aquestes oposicions s'ha definit la imatge de Spencer Platt premiada en el World Press Photo 2006. Suposo que el lector la té al cap: una colla de joves pijos de Beirut es passegen amb un descapotable vermell, envoltats de ruïnes d'edificis on divaga gent pobra.
La foto ha tingut molt d'èxit i ha estat profusament comentada perquè connecta a la perfecció amb els valors farisaics de la nostra societat. Vegem-ho. 1. Apareixen uns quants pobres, que mouen a la compassió i la solidaritat. 2. Apareixen uns pijos que, és clar, són els dolents. 3. Rere els pijos anònims s'endevina l'ombra del Mal en majúscula: és a dir, Israel i els Estats Units.
El còctel és perfecte per triomfar a la Catalunya progressista i multicultural. Té tots els tòpics més suats en les seves justes proporcions. Avui m'aturaré només en el de la hipocresia. L'opinador mitjà (i el ciutadà mitjà) veuen els pijos en el descapotable i s'exclamen: "Quina insensibilitat! Quina frivolitat! Estan voltats de ruïnes i gent que pateix, i ells tan tranquils!". A continuació, apareix una l'acusació definitiva: "Els joves pijos són uns hipòcrites!".
Però compte: els que sempre tenen a la boca l'acusació d'hipocresia per als altres solen ser, ells mateixos, hipòcrites. És un fet constatable al llarg de la història. Ens mirem la foto i exclamem: "Quin desastre! Quina pena! Que malament està el món! El Bush en té la culpa! Etcètera!". I ja està. Al cap de mig minut d'indignació, tornem a connectar amb el món real: comprar l'ordinador nou, pagar la factura del dentista, portar el nen a bàsquet, comprar un MP3, planificar unes vacances de Setmana Santa que costen 2.000 euros, etcètera. La solidaritat del ciutadà mitjà dura minuts. Uns minuts de fariseisme solidari o solidaritat farisaica. I prou.
Per dir-ho curt: quasi tots nosaltres actuem igual que els pijos del descapotable de Beirut. El nostre descapotable és el pis més o menys hipotecat, el cotxe, el PIB per càpita, els caps de setmana i les vacances pagades. Els joves pijos que es miren les ruïnes com a turistes i van a la seva són just un duplicat del catalanet mitjà. Com és possible que no ens n'adonem? Com podem criticar-los, si tots fem el mateix? O és que hi ha un sol catalanet indignat que se n'hagi anat a Beirut a ajudar els pobres?
Encara més: m'imagino que els pijos de Beirut no es consideren ells mateixos hipòcrites. En canvi, si vinguessin a Barcelona i seguissin la conversa de qualsevol família davant del Telenotícies, s'escandalitzarien. Dirien: "Com pot ser que aquests catalans es vantin de ser progressistes i solidaris, si només s'ocupen de guanyar pasta, anar a la seva, i donar almoines a ONGs! Hipòcrites!"
Els nois de Beirut tindrien molta raó. Potser caldria deixar-nos d'entelèquies i acceptar la realitat tal com és: tots nosaltres viatgem en descapotable enmig d'un món ple de misèria.
Dl Feb 19, 2007 2:27 am
